Innovem per adaptar o innovem per transformar?

Aquesta és una pregunta molt important per a totes les escoles i universitats, sobretot en el moment en què, com a institució, ens qüestionem on volem estar, pel que fa al canvi educatiu, d’aquí a uns quants anys. És a dir, ¿anem acumulant petites innovacions, curs rere curs, que ens ajuden a adaptar millor el model que tenim o enfoquem una transformació a fons d’aquest model? Anem a pams.

Sovint s’afirma que innovar és transformar, però en educació, tenint en compte el marc sistèmic que normalment ens encotilla, això no sempre és cert. I no només depèn de la nostra intenció o voluntat…

Quan parlem d’innovar, normalment estem plantejant millores i retocs dins del model clàssic d’ensenyament i aprenentatge i, per tant, sense un plantejament de canvi profund. És el que s’anomena «millora contínua». Les accions d’innovació són més aviat operatives i amb pocs riscos estructurals o culturals. Sabem el terreny que trepitgem. Copiem, adaptem, rectifiquem, reinterpretem, substituïm, apedacem. Tot i que al principi algunes innovacions poden apuntar alt, precisament per no provocar un canvi més sistèmic o perquè topen amb un sostre de vidre que els impedeix anar més enllà, sovint acaben adaptant-se a les condicions estructurals existents. Com a conseqüència d’això, les innovacions que s’acaben realitzen, afecten un tant per cent marginal de la vida d’aprenentatge de l’alumnat en el centre. A més a més, sovint depenen, finalment, de la bona voluntat del mestre o professorat que ha d’aplicar-les en el seu grup aula.

A més, no requereixen de gaire esforç o energia col·lectiva, ni de grans decisions o lideratge. La formació és el seu instrument fonamental, sense garantir-ne l’aplicació un cop aquesta formació s’ha realitzat. Normalment és una formació, a més, que no interpel·la internament, sinó que mira cap enfora. Tampoc es requereix de grans plans a mig o llarg termini. Més aviat les innovacions es plantegen curs a curs, i tenen molt a veure amb la mateixa evolució del sector educatiu, en què sempre hi ha moviment d’innovació basat en tecnologies o metodologies i productes. Exemples d’això en els darrers anys han estat la incorporació de les TIC, els sistemes de qualitat o millores metodològiques, com la introducció del treball per competències.

Innovar és necessari i és important, però potser no ens porta a un lloc futur desitjat de canvi, i està molt connectat amb el FER.

Quan parlem de transformar, ens referim a canviar profundament el procés d’ensenyar i d’aprendre vigent a l’escola o a la universitat per arribar a un altre de diferent. Es tracta de redissenyar, de fer prototips, de concretar experiències avançades de canvi, d’anar més lluny. La transformació no és evolutiva o incremental. La transformació és disruptiva. Transformar té normalment més risc a curt termini, però el fet de requerir una planificació a mig i llarg termini assegura millor que arribem on volem d’aquí  a uns anys. Per transformar, cal definir una estratègia i un procés, cosa que significa posar-hi més energia, prendre decisions i identificar el talent intern i extern per fer-ho. Implica, finalment, un canvi cultural i organitzatiu, estructural, basat en una coalició pel canvi que garanteixi la realització d’actuacions que treuen de la zona de confort. I, tot plegat exigeix una forta dosi de lideratge, de convicció, d’apoderament i de comunicació…

Però, sobretot, la transformació interpel·la a la persona, mira cap endins, connecta amb la vocació per revitalitzar-la, convida a un canvi de mirada. Transformar connecta amb el SER.

En un procés de transformació, hi caben, en forma de prototips i experiències, moltes innovacions específiques que difícilment es poden concretar o consolidar amb el plantejament de les accions a curt termini, perquè normalment el sistema les limita o les impedeix. Però, en tot cas, la seva complexitat superior requereix d’una metodologia que ens ajudi a portar-la a terme i que atengui tots els elements que ha de considerar.

L’acumulació d’innovacions més o menys ordenada o caòtica no ens portarà mai a una transformació profunda. Més aviat, en fer-se de forma simultània a l’activitat que ja fem normalment (que és molta), ens pot portar a un cert estrès organitzatiu que, a mig termini, pot facilitar tornar on érem abans de començar.

La transformació ens pot donar una diferenciació molt important d’altres projectes educatius i un avantatge competitiu suplementari. D’altra banda, cal tenir en compte que tot, al nostre voltant, s’està transformant… i a una gran velocitat.

Així doncs, ara és més necessari que mai fer-se la pregunta inicial: innovem per adaptar o innovem per transformar?

Una visita a la Finnish National Agency for Education

La primera setmana d’octubre, coincidint amb la meva assistència a la Innovation Summit, on es van presentar les 100 millors innovacions del món de l’educació de hundrED, vaig poder estar tot un matí amb l’equip del departament d’innovació de la Finnish National Agency for Education.

L’Agència Nacional Finesa per a l’Educació (EDUFI) és una agència nacional de desenvolupament responsable de desenvolupar l’educació i la formació, l’educació i l’atenció de la primera infància i l’aprenentatge permanent, així com de promoure la internacionalització. EDUFI està subordinada al Ministeri d’Educació i Cultura del govern de Finlàndia, i les seves tasques i la seva organització estan establertes a la legislació.

Actualment, coneixem el sistema educatiu finès pel prestigi que té ser professor en aquella societat, pel gran acord polític entre govern i oposició des de fa ja molts anys per prioritzar l’educació i que no sigui una arma de lluita política, per l’equitat del sistema o pels bons resultats a les proves PISA. Però el que segurament és menys conegut és la intensa aposta recent per la innovació.

En síntesi, el seu diagnòstic és que encara que a la primària es treballi molt basant-se en capacitats i competències, a la secundària, el procés d’aprenentatge està basat en assignatures i, per tant, en continguts separats transmesos per un sol docent. I que un dels principals problemes del seu sistema educatiu avui és que es treballa “per sitges”, és a dir, que la interdisciplinarietat i la codocència són les dues grans absents de les escoles, a més del fet que el desenvolupament personal de l’alumne queda sempre en un segon pla.

Per això, el departament d’innovació de l’agència ha llançat un nou i ambiciós programa que pretén fomentar la innovació a les escoles com a mitjà per aconseguir que el desenvolupament de la persona se situï veritablement al centre del procés d’ensenyament i aprenentatge i, per aquest motiu, ha creat un perfil del tipus de persona que es vol educar en acabar l’escolaritat obligatòria i fa una crida a tots els docents perquè en prioritzen la consecució.

El perfil, com podeu veure, està molt ben elaborat i respon de forma molt profunda al desenvolupament vital d’una persona que haurà de viure en ple segle xxi. A més, m’han semblat molt interessants les unions conceptuals de dues paraules que soviet no acostumem a integrar.

A més, em van explicar-nos que, després de moltes anàlisis i recerques, ja tenen proves pel que fa al millor camí per aconseguir persones innovadores i creatives, crítiques i analítiques, i interactives i cooperatives, és treballar per projectes interdisciplinars i amb equips de professors de diferents disciplines que es mostrin, com a equips que són, integrats davant dels alumnes.

Conseqüents amb aquesta mirada, es plantegen com a objectiu canviar els marcs dels docents en la línia de:

  • considerar que el currículum ha de ser simplement un mapa que indica la ruta, un mitjà per aconseguir el fi d’educar el perfil de l’alumne
  • fomentar el treball interdisciplinar per projectes dels alumnes i dels equips interdisciplinars de professors. En aquest sentit, consideren que, en els pròxims cinc anys, no tindrà sentit que un docent continuï treballant sol, tant en primària com en secundària
  • cal impulsar innovacions, de baix a dalt, en tots els centres per mitjà de prototipus que fomentin que l’alumne aprengui fent, la interdisciplinarietat i el treball en equip dels professors
  • integrar en una nova metodologia competències, capacitats, coneixements i valors en un nou ecosistema educatiu més obert i permeable a l’entorn

Per canviar els marcs mentals dels docents consideren que cal debatre i reflexionar, avui més que mai, sobre el sentit i la missió de l’educació, així com compartir experiències i prototipus d’innovació. En aquest sentit, volen fugir de la clàssica formació conceptual i es plantegen un acompanyament actiu en un lideratge diferents dels directius.

El canvi necessita temps i lideratge. Per aquesta raó, han establert aquest projecte a quatre anys vista, i estan posant els recursos adequats per aconseguir-ho… ah, per cert, a la pregunta de com valoraven ells els excel·lents resultats de les proves PISA que tenen, van contestar que ja han passat aquesta pantalla i que en el món en què viuran els alumnes, obtenir uns bons resultats d’aquest tipus no servirà de gaire…

Un plaer conèixer i debatre plantejaments tan transformadors.