Innovem per adaptar o innovem per transformar?

Aquesta és una pregunta molt important per a totes les escoles i universitats, sobretot en el moment en què, com a institució, ens qüestionem on volem estar, pel que fa al canvi educatiu, d’aquí a uns quants anys. És a dir, ¿anem acumulant petites innovacions, curs rere curs, que ens ajuden a adaptar millor el model que tenim o enfoquem una transformació a fons d’aquest model? Anem a pams.

Sovint s’afirma que innovar és transformar, però en educació, tenint en compte el marc sistèmic que normalment ens encotilla, això no sempre és cert. I no només depèn de la nostra intenció o voluntat…

Quan parlem d’innovar, normalment estem plantejant millores i retocs dins del model clàssic d’ensenyament i aprenentatge i, per tant, sense un plantejament de canvi profund. És el que s’anomena «millora contínua». Les accions d’innovació són més aviat operatives i amb pocs riscos estructurals o culturals. Sabem el terreny que trepitgem. Copiem, adaptem, rectifiquem, reinterpretem, substituïm, apedacem. Tot i que al principi algunes innovacions poden apuntar alt, precisament per no provocar un canvi més sistèmic o perquè topen amb un sostre de vidre que els impedeix anar més enllà, sovint acaben adaptant-se a les condicions estructurals existents. Com a conseqüència d’això, les innovacions que s’acaben realitzen, afecten un tant per cent marginal de la vida d’aprenentatge de l’alumnat en el centre. A més a més, sovint depenen, finalment, de la bona voluntat del mestre o professorat que ha d’aplicar-les en el seu grup aula.

A més, no requereixen de gaire esforç o energia col·lectiva, ni de grans decisions o lideratge. La formació és el seu instrument fonamental, sense garantir-ne l’aplicació un cop aquesta formació s’ha realitzat. Normalment és una formació, a més, que no interpel·la internament, sinó que mira cap enfora. Tampoc es requereix de grans plans a mig o llarg termini. Més aviat les innovacions es plantegen curs a curs, i tenen molt a veure amb la mateixa evolució del sector educatiu, en què sempre hi ha moviment d’innovació basat en tecnologies o metodologies i productes. Exemples d’això en els darrers anys han estat la incorporació de les TIC, els sistemes de qualitat o millores metodològiques, com la introducció del treball per competències.

Innovar és necessari i és important, però potser no ens porta a un lloc futur desitjat de canvi, i està molt connectat amb el FER.

Quan parlem de transformar, ens referim a canviar profundament el procés d’ensenyar i d’aprendre vigent a l’escola o a la universitat per arribar a un altre de diferent. Es tracta de redissenyar, de fer prototips, de concretar experiències avançades de canvi, d’anar més lluny. La transformació no és evolutiva o incremental. La transformació és disruptiva. Transformar té normalment més risc a curt termini, però el fet de requerir una planificació a mig i llarg termini assegura millor que arribem on volem d’aquí  a uns anys. Per transformar, cal definir una estratègia i un procés, cosa que significa posar-hi més energia, prendre decisions i identificar el talent intern i extern per fer-ho. Implica, finalment, un canvi cultural i organitzatiu, estructural, basat en una coalició pel canvi que garanteixi la realització d’actuacions que treuen de la zona de confort. I, tot plegat exigeix una forta dosi de lideratge, de convicció, d’apoderament i de comunicació…

Però, sobretot, la transformació interpel·la a la persona, mira cap endins, connecta amb la vocació per revitalitzar-la, convida a un canvi de mirada. Transformar connecta amb el SER.

En un procés de transformació, hi caben, en forma de prototips i experiències, moltes innovacions específiques que difícilment es poden concretar o consolidar amb el plantejament de les accions a curt termini, perquè normalment el sistema les limita o les impedeix. Però, en tot cas, la seva complexitat superior requereix d’una metodologia que ens ajudi a portar-la a terme i que atengui tots els elements que ha de considerar.

L’acumulació d’innovacions més o menys ordenada o caòtica no ens portarà mai a una transformació profunda. Més aviat, en fer-se de forma simultània a l’activitat que ja fem normalment (que és molta), ens pot portar a un cert estrès organitzatiu que, a mig termini, pot facilitar tornar on érem abans de començar.

La transformació ens pot donar una diferenciació molt important d’altres projectes educatius i un avantatge competitiu suplementari. D’altra banda, cal tenir en compte que tot, al nostre voltant, s’està transformant… i a una gran velocitat.

Així doncs, ara és més necessari que mai fer-se la pregunta inicial: innovem per adaptar o innovem per transformar?

Share your thoughts

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.