Fa anys que vam començar a reaccionar davant un entorn que cada vegada es mou més de pressa. Hem llegit llibres, assistit a conferències, fet innombrables cursos de formació… hem dedicat moltes hores a llargues reunions de l’equip de direcció o de l’equip impulsor de la innovació, ho hem comentat a moltes reunions de professorat… hem implementat una gran quantitat d’iniciatives a la nostra escola o universitat… tenim responsable d’innovació educativa… hem invertit en tecnologia i també  potser en mobiliari o a canviar espais físics… I, no obstant, tenim la sensació que no ens acabem d’enlairar, que això no és el que volem… que ens falta molt per arribar a un punt d’inflexió i de canvi…

Fins i tot estem físicament i psicològicament cansats, estressats… amb un punt de saturació… si això dura gaire, ¿podrem suportar-ho? I, sobretot, ¿és aquest el camí que ens durà on volem arribar? ¿Podria ser molt enrenou perquè finalment no canviï res important i de fons?

Ens van dir que vivíem en un entorn VUCA (Volatility, Uncertainty, Complexity and Ambiguity) i que hi havíem de reaccionar. Però, ¿i si això no ha fet més que començar? El professor Yuval Noah Harari, al seu últim llibre 21 lliçons per al segle xxi, ens explica que entrem de ple en un entorn UTRU (Unprecedented Transformation and Radical Uncertainties) que podríem traduir com que ja ens hem situat en un món que va cap a Transformacions sense Precedents i Radicalment Incertes (TPRI, en català). Tenim un nou entorn, diferent, disruptiu, que ens du cap a un futur incert però molt diferent… Com diu l’amic i company Lluís Tarín: «El futur no és el que vindrà, ja té lloc ara mateix i podem aprendre’n.»

Aconsello llegir el llibre que cito (en especial el breu capítol 19, en el qual reflexiona sobre educació), així com les dues anteriors obres de l’autor (Homo Sapiens i Homo Deus). Això no obstant, no tinc suficient espai en aquest post per explicar les raons i la profunditat del canvi que ens planteja i que, amb tota seguretat, viurem. Em semblen especialment rellevants els avenços en biotecnologia, en infotecnologia, en la intel·ligència artificial basada en algoritmes que aprenen per ells mateixos i que són capaços d’analitzar quantitats astronòmiques de dades en temps real, en un món globalitzat i ple d’oportunitats i de reptes (o de perills, segons com un ho vegi) amb unes fronteres cada vegada menys clares entre el món físic i el món virtual…

Aquests canvis profunds que, en part, ja estem veient, es revelaran sobretot els cinc o deu anys vinents i afectaran de ple la forma com pensem, vivim, treballen i ens relacionem. I, naturalment, afectaran del tot l’educació.

Si passem de veure el nostre món amb una mirada en mode VUCA a veure’l amb una mirada en mode UTRU, i si ens convencem que l’educació serà, sense cap mena de dubte, el sector de la nostra societat que més canviarà els pròxims anys, coincidirem en què no podrem seguir repetint o incrementant el que hem fet fins ara a la nostra escola o a la universitat per millorar l’educació. Serà insostenible i, a més, probablement, no ens portarà on somiem arribar… Podem fer un símil tecnològic per explicar-ho més bé: no ens trobem davant d’una qüestió de més aplicacions (innovacions pedagògiques) i més bones, ni tan sols davant la necessitat de noves adaptacions i actualitzacions (e-learning, TIC…).

És una qüestió d’un nou sistema operatiu OS. Un nou paradigma de l’educació.

Aquest mes d’agost he sigut avi per primera vegada. És una experiència vital molt grata. D’aquí a uns quants anys, la meva néta anirà a l’escola i, si així ho decideix, probablement sortirà de la universitat més enllà del 2040 (si és que la universitat continua existint de forma semblant a l’actual) i farà 30 anys prop del 2050. ¿Com serà el món en què viurà i desenvoluparà el seu projecte vital?

És evident que no ho sap ningú, però intuïm que la simple transmissió de coneixements o fins i tot l’ensenyament basat en l’experiència de competències amb una tutoria fonamentalment grupal, no seran suficients per ajudar-la. Necessitarem que ella i els seus companys de promoció es coneguin profundament, sàpiguen com aprendre i, per tant, s’acostumin a fer-ho de manera permanent, sàpiguen i interioritzin quines intel·ligències tenen i expressen amb força i què poden aportar a aquest món…

Necessitem que siguin persones equilibrades, creatives, amb iniciativa, compromeses, competents, acostumades a centrar-se en problemes complexos i interdisciplinars i a resoldre’ls de forma col·laborativa…

Que incorporin i normalitzin que el canvi serà l’única cosa permanent a la seva vida… que la reinvenció contínua serà el seu hàbitat. Que es facin una idea pròpia de com és el món i de què volen fer-ne. I que siguin lliure, per tant, de dirigir el seu propi projecte vital.

És per aquest motiu que hem de canviar de fase i passar de la innovació activista i pensada d’un curs rere un altre (atenció, que segurament fins ara ens ha anat bé fer-ho així, i a més hem après moltes coses) a la transformació profunda de l’educació (canvi de paradigma), en un procés que durarà uns quants anys i per al qual cal tenir una mirada a mitjà i llarg termini. Un canvi de fase que hem de començar al més aviat possible. Ens hem d’aturar, de visualitzar i establir un punt d’arribada. ¿On volem que estigui la nostra escola o facultat d’aquí a cinc anys? ¿Amb quina cultura interna, amb quina organització, amb quins rols i amb quins espais? ¿Quines metodologies i mecanismes didàctics disruptius posarem en marxa? ¿Com establim un relat de canvi i ens preparem una sòlida coalició per afrontar aquest canvi molt més profund del que hem fet fins ara?

I, el més important de tot, ¿quin tipus d’alumnes, de persones, volem educar i oferir, per tant, a aquest món tan canviant?

Aquests últims mesos, molts centres s’han adreçat a l’equip de Reimagine Education Lab amb la sensació que descrivia en començar aquest post… estan desorientats, cansats, perduts en la immediatesa, i ens han demanat ajuda per enfocar aquesta nova fase de transformació profunda de la qual parlem.

I ho estem fent, estem construint junts, basant-nos en la nostra metodologia del procés de transformació que denominem RIEDUSIS, camins diferents i flexibles (segons la situació de cada centre o xarxa de centres) per poder començar una altra fase.

Una fase més profunda, més coincident amb els ecosistemes educatius que volem desenvolupar perquè els alumnes puguin créixer i continuar el seu projecte vital d’acord amb els temps que viuran. I això és el que fem, amb força i il·lusió… i no ho podem retardar més.

¿Què et sembla?