Aquestes dues preguntes son fonamentals, i pròpies de moltes matèries, debats i congressos. En tot cas, sense ser especialista en aquesta matèria, segons la meva experiència de lideratge i acompanyament en multitud de processos de transformació i canvi, vull compartir unes quantes reflexions que crec que són interessants sobre perquè i per a què eduquem.

Des del meu punt de vista, cal centrar-se en aquestes dues qüestions i reflexionar-hi abans d’emprendre qualsevol tipus d’innovació, transformació o canvi i implementar-los a les polítiques d’una institució educativa (pública o privada), perquè la mirada i l’èmfasi del que farem sempre vindran emmarcats d’acord amb la resposta que donem a aquestes dues preguntes.

Ve a ser com preguntar-se cap a quin cim em dirigeixo quan vaig a fer muntanya o en quina direcció he d’anar si surto de port. I, precisament, crec que el problema de molts canvis i innovacions que es plantegen és que no parteixen d’aquesta reflexió, sinó que proposen canvis sobre el que ja existeix sense qüestionar-se a fons moltes de les inèrcies del sistema. Però, anem a pams.

Per què eduquem?

Eduquem perquè els infants i els joves esdevinguin persones que puguin viure plenament les seves vides en el moment i el context que els toca viure. Això significa plantejar-se seriosament un enfocament integral del seu procés educatiu, que vagi molt més enllà de la transmissió de coneixements i que prioritzi l’autoconeixement, l’aprenentatge de la relació amb els altres, l’entesa del món que els envolta i la interrogació sobre les grans preguntes del sentit de la vida. Eduquem, doncs, en la vida i per a la vida. Al cap i a la fi, estem parlant de prop de 20 anys de procés educatiu i de la necessitat de continuar formant-nos al llarg de la vida.

Sovint, per aclarir les reflexions, pot ser interessant dir per a què no eduquem: no eduquem (estrictament parlant) per cobrir un lloc de treball, ni per integrar-se a un sistema productiu, ni per modelar una submissió a la societat existent (tot i que la major part de sistemes educatius neixen per a això). Ans al contrari, crec que cal educar persones que es coneguin i que sàpiguen gestionar les seves emocions i relacions; que siguin curioses, crítiques i analítiques; que puguin encarar el pensament complex i interdisciplinari, i que tinguin la imaginació i la creativitat com a parts del seu saber fer. En definitiva, persones que “pilotin” la seva pròpia vida.

Per suposat, això no vol dir que no s’hagin d’aprendre moltes coses: per ser una persona completa i poder viure plenament el temps que et toqui viure, cal saber moltes coses, i, sobretot, cal saber aprendre a aprendre. Això, serà imprescindible fer-ho constantment (segurament és el més important). Aquesta qüestió és molt interessant, i cada vegada n’hi ha més evidència científica, fins al punt que ja és més important la manera com s’aprèn que no pas el que s’aprèn. És a dir, la forma com s’accedeix i s’adquireix el coneixement és clau en el que podem denominar la construcció de la persona (o, el que és el mateix, en la seva “mirada” envers la vida o, com diuen els anglosaxons, en la conformació del caràcter de la persona).

I, per educar per a la vida, cal que les institucions educatives (i, per suposat, els governs, quan implementen les polítiques públiques educatives) es plantegin quin tipus de ciutadà volem educar, o, el que es el mateix, quin perfil de sortida del procés educatiu de la seva institució volen obtenir. Moltes lleis fan grans declaracions en aquest sentit en els seus preàmbuls; però una altra cosa és que, després, tot plegat es quedi en paper mullat o que sigui un simple “brindis al sol”.

Per a què eduquem?

He comentat, responent la primera pregunta, que volem convidar els infants i els joves a esdevenir la persona que vulguin ser, en un clima i un entorn que els han de provocar i proposar els trets que he comentat abans (o els que decideixin proposar-se). Evidentment, la seva decisió serà lliure, però la neutralitat no existeix, i, per tant, educar és convidar tot manifestant la nostra invitació a la persona que ens proposem educar.

Vivim en un món profundament injust i clivellat amb grans problemes i reptes (vegeu el plantejament dels ODS de l’ONU), i ens fan falta persones que es comprometin a millorar-lo i transformar-lo. Persones que no s’aprofitin del món o dels altres per viure millor. Persones que apostin per alguna causa, la que vulguin, però alguna.

I heus aquí la meva resposta a la segona pregunta: eduquem perquè les persones es comprometin (on vulguin, en el que vulguin i amb qui vulguin) a millorar i transformar el món. D’aquesta manera completem la primera resposta i emmarquem qualsevol intervenció, innovació o canvi que vulguem fer en educació en aquest context. Per això ens cal posar encara més en crisi les metodologies actuals i incorporar-ne d’altres que facin del procés educatiu dels infants i els joves una experiència de creixement personal i aprenentatge diferent (per exemple, metodologies actives o aprenentatge i servei, entre d’altres).

I, és clar, si treballes a fons la resposta a aquestes dues preguntes, per a mi, és evident que cal una transformació profunda i urgent del procés educatiu a tots nivells. Això és el que estem treballant amb moltes institucions a molts països diferents.

Ens hi posem plegats?