Aquestes dues preguntes son fonamentals, i pròpies de moltes matèries, debats i congressos. En tot cas, sense ser especialista en aquesta matèria, segons la meva experiència de lideratge i acompanyament en multitud de processos de transformació i canvi, vull compartir unes quantes reflexions que crec que són interessants sobre perquè i per a què eduquem.

Des del meu punt de vista, cal centrar-se en aquestes dues qüestions i reflexionar-hi abans d’emprendre qualsevol tipus d’innovació, transformació o canvi i implementar-los a les polítiques d’una institució educativa (pública o privada), perquè la mirada i l’èmfasi del que farem sempre vindran emmarcats d’acord amb la resposta que donem a aquestes dues preguntes.

Ve a ser com preguntar-se cap a quin cim em dirigeixo quan vaig a fer muntanya o en quina direcció he d’anar si surto de port. I, precisament, crec que el problema de molts canvis i innovacions que es plantegen és que no parteixen d’aquesta reflexió, sinó que proposen canvis sobre el que ja existeix sense qüestionar-se a fons moltes de les inèrcies del sistema. Però, anem a pams.

Per què eduquem?

Eduquem perquè els infants i els joves esdevinguin persones que puguin viure plenament les seves vides en el moment i el context que els toca viure. Això significa plantejar-se seriosament un enfocament integral del seu procés educatiu, que vagi molt més enllà de la transmissió de coneixements i que prioritzi l’autoconeixement, l’aprenentatge de la relació amb els altres, l’entesa del món que els envolta i la interrogació sobre les grans preguntes del sentit de la vida. Eduquem, doncs, en la vida i per a la vida. Al cap i a la fi, estem parlant de prop de 20 anys de procés educatiu i de la necessitat de continuar formant-nos al llarg de la vida.

Sovint, per aclarir les reflexions, pot ser interessant dir per a què no eduquem: no eduquem (estrictament parlant) per cobrir un lloc de treball, ni per integrar-se a un sistema productiu, ni per modelar una submissió a la societat existent (tot i que la major part de sistemes educatius neixen per a això). Ans al contrari, crec que cal educar persones que es coneguin i que sàpiguen gestionar les seves emocions i relacions; que siguin curioses, crítiques i analítiques; que puguin encarar el pensament complex i interdisciplinari, i que tinguin la imaginació i la creativitat com a parts del seu saber fer. En definitiva, persones que “pilotin” la seva pròpia vida.

Per suposat, això no vol dir que no s’hagin d’aprendre moltes coses: per ser una persona completa i poder viure plenament el temps que et toqui viure, cal saber moltes coses, i, sobretot, cal saber aprendre a aprendre. Això, serà imprescindible fer-ho constantment (segurament és el més important). Aquesta qüestió és molt interessant, i cada vegada n’hi ha més evidència científica, fins al punt que ja és més important la manera com s’aprèn que no pas el que s’aprèn. És a dir, la forma com s’accedeix i s’adquireix el coneixement és clau en el que podem denominar la construcció de la persona (o, el que és el mateix, en la seva “mirada” envers la vida o, com diuen els anglosaxons, en la conformació del caràcter de la persona).

I, per educar per a la vida, cal que les institucions educatives (i, per suposat, els governs, quan implementen les polítiques públiques educatives) es plantegin quin tipus de ciutadà volem educar, o, el que es el mateix, quin perfil de sortida del procés educatiu de la seva institució volen obtenir. Moltes lleis fan grans declaracions en aquest sentit en els seus preàmbuls; però una altra cosa és que, després, tot plegat es quedi en paper mullat o que sigui un simple “brindis al sol”.

Per a què eduquem?

He comentat, responent la primera pregunta, que volem convidar els infants i els joves a esdevenir la persona que vulguin ser, en un clima i un entorn que els han de provocar i proposar els trets que he comentat abans (o els que decideixin proposar-se). Evidentment, la seva decisió serà lliure, però la neutralitat no existeix, i, per tant, educar és convidar tot manifestant la nostra invitació a la persona que ens proposem educar.

Vivim en un món profundament injust i clivellat amb grans problemes i reptes (vegeu el plantejament dels ODS de l’ONU), i ens fan falta persones que es comprometin a millorar-lo i transformar-lo. Persones que no s’aprofitin del món o dels altres per viure millor. Persones que apostin per alguna causa, la que vulguin, però alguna.

I heus aquí la meva resposta a la segona pregunta: eduquem perquè les persones es comprometin (on vulguin, en el que vulguin i amb qui vulguin) a millorar i transformar el món. D’aquesta manera completem la primera resposta i emmarquem qualsevol intervenció, innovació o canvi que vulguem fer en educació en aquest context. Per això ens cal posar encara més en crisi les metodologies actuals i incorporar-ne d’altres que facin del procés educatiu dels infants i els joves una experiència de creixement personal i aprenentatge diferent (per exemple, metodologies actives o aprenentatge i servei, entre d’altres).

I, és clar, si treballes a fons la resposta a aquestes dues preguntes, per a mi, és evident que cal una transformació profunda i urgent del procés educatiu a tots nivells. Això és el que estem treballant amb moltes institucions a molts països diferents.

Ens hi posem plegats?

A molts indrets del món, acabem d’iniciar un curs o cicle acadèmic nou; anem saltant anys i avançant en la dècada dels anys vint d’aquest segle XXI.

Entrem al curs 22-23 sense mirar enrere (ens anem oblidant de la pandèmia), una mica més desconcertats davant de la velocitat del canvi (Quines disrupcions noves ens esperen?) i, per descomptat, arrossegant un cert cansament (tot es va encadenant, i afrontar la gestió de la crisi de la COVID-19 va suposar molt de desgast…).

Malgrat tot, més que mai, per sobre d’aquestes sensacions, per sobre del soroll i les dificultats existents, necessitem un nou impuls a la transformació educativa.

Les iniciatives d’institucions educatives i governs per impulsar transformacions i canvis són moltes. Només per citar-ne uns quants exemples, els governs de Mèxic, Uruguai i Espanya estan impulsant profundes i necessàries reformes curriculars i d’enfocament en els seus sistemes educatius, i centenars d’escoles i universitats afronten amb il·lusió projectes de modernització, digitalització, innovació o transformació dels seus models, organitzacions i oferta educativa.

I, evidentment, apareixen dificultats; perquè innovar i transformar l’educació no és fàcil. Tot i així, encara que les iniciatives governamentals o de les institucions sovint no poden comptar amb la metodologia del procés de canvi necessària o amb la construcció imprescindible d’una coalició que doni suport a la transformació, es van obrint camí i fent realitat moltes i molt interessants innovacions.

Què ens espera aquest nou curs?

És el moment de plantejar nous somnis i transformacions per a l’educació a tot el món i a tots els nivells. Les persones, les institucions i els països necessitem projectes de canvi sistèmic als quals ens puguem sumar o que puguem definir i liderar, que ens ajudin a avançar cap a noves maneres de viure i relacionar-nos entre nosaltres i amb el món i la natura. I, en aquest punt, la transformació educativa és clau.

A més de les iniciatives de digitalització i de la creixent importància de la tecnologia com a mediadora, a més de la incorporació de l’enfocament per competències als currículums, a més de la incipient aparició del que s’anomena metavers, necessitem educar les persones per a la vida.

T’hi sumes?

A l’article anterior vam començar a reflexionar sobre què són els espais educatius i com hem de tenir-los en compte dintre de la transformació educativa del nostre centre. Ara que ja sabem quins són els espais educatius descobrirem com poden millorar les experiències d’aprenentatge.

Primer de tot, és necessari que els centres educatius abordin la presa de decisions al voltant de com han de ser els seus espais. Aquestes decisions inclouen qualsevol espai que esdevingui educatiu per si mateix. Per exemple:  les aules, els passadissos, les biblioteques, fins i tot, les zones d’esbarjo. 

Aquesta reflexió és clau per abordar temes que ens porten a repensar els espais des de la perspectiva del rol que atorguem als diferents agents que intervenen. Per exemple, establir als docents com a guies i atorgar a l’alumnat un paper actiu. O bé des del paper que tindrà el treball col·laboratiu, o un horari flexible que permeti diferents grups d’alumnes desenvolupant diversitat de tasques. 

Qui pot intervenir en la redefinició i codisseny dels espais?

Quan parlem de disseny en un espai educatiu en realitat ens referim a un codisseny de tota la comunitat educativa, on el professorat, l’alumnat i inclús les famílies o agents externs poden participar en la seva proposta.

Des de Reimagine el que oferim son una sèrie de dinàmiques, en les que per una part el docent pot reflexionar sobre quina és la seva proposta de transformació i quines són els millors espais educatius que poden donar-la resposta. I, així, al mateix temps millorar les experiències d’aprenentatge.

Per tant, s’ha de fer una mirada als nostres espais educatius des d’el procés de reflexió que hem fet. I sobretot s’ha de tenir en compte el model de persona que volem aconseguir i les Línies Educatives Bàsiques (LEB).

Quins criteris s’han de tenir en compte en el disseny d’un espai educatiu per millorar les experiències d’aprenentatge?

Hi ha tres criteris bàsics que tot disseny d’un espai educatiu ha de tenir present:

• Criteris ambientals:
  Que entri la llum a les aules.
  Fer servir colors que no siguin cridaners.
  Utilitzar materials naturals (prescindir de plàstics i augmentar l’ús de la fusta).
• Criteris tecnològics: hem de definir quin tipus de tecnologia volem que entri a l’aula i quina infraestructura necessitem.
• Pedagògics: Com fomentarem, per exemple, el treball autònom, la cooperació o la comunicació.

Està clar que aquest procés de codisseny dels espais educatius és un element necessari en tota transformació educativa. El més convenient és fer aquest pas quan l’equip impulsor està dissenyant una Experiència Avançada de Canvi (EAC), el prototip o quan s’incorporen iniciatives transversals a tota l’escola. Sempre, òbviament, fent partícip a tota la comunitat educativa.

A més, aquestes dinàmiques ajuden a posar en marxa un procés de participació de tota la comunitat educativa en la construcció d’una futura institució. Al mateix temps, serveix com una important eina de comunicació entre els agents implicats en el canvi.

La setmana passada, una part de l’equip de Reimagine Education vam acompanyar l’escola St. Charles d’Angers durant tres dies en la visita i la reflexió sobre dues escoles innovadores de Barcelona: l’Escola Sadako i l’Escola Virolai.

Tal com dèiem a l’article anterior, la tan anhelada tornada a la presencialitat ens està donant oportunitats com aquesta. La importància de sortir de la nostra zona de confort i buscar noves mirades, noves maneres de fer les coses.

L’escola St. Charles d’Angers té una llarga tradició educativa a la seva regió, inquietuds innovadores notables, un nombre d’alumnat de prop d’un miler i més de cent educadors.

Aquesta acció s’ha dissenyat en el marc del procés de transformació mitjançant la metodologia RIEDUSIS, que van iniciar fa un any i mig, i amb el desafiament de la creació d’un nou edifici destinat a l’alumnat d’entre 11 i 15 anys.

En el marc de la metodologia RIEDUSIS, un cop reformulat el procés d’ensenyament i aprenentatge, i abans de dissenyar, desenvolupar i elaborar un prototip, les visites a centres diferents són una oportunitat per dissenyar una nova experiència avançada de canvi, a més d’inspirar i generar noves propostes. Es tracta d’un moment clau, ja que la tasca de reflexió prèvia permet enfocar la mirada a la visita a les escoles en els elements que poden donar a llum a una etapa concreta del procés de transformació de l’escola.

Elements necessaris per dissenyar una nova experiència avançada de canvi

A més, i perquè l’observació tingui sentit i es converteixi en inspiració (que no en còpia) per dissenyar el prototip en el context de l’escola, no només cal fer la visita amb una mirada enfocada, sinó també un procés de reflexió per identificar, donar sentit i valorar la transferència a la proposta pròpia o no.

És per això que Reimagine Education ha organitzat la visita a Barcelona de l’equip directiu i docent de l’escola St. Charles, amb dos dies d’observació en escoles innovadores i un tercer dia únicament i exclusivament per donar sentit a l’experiència viscuda compartint i generant un espai de reflexió i cocreació.

L’experiència ha estat tan satisfactòria que estem convençuts que aquesta oportunitat és una font d’aprenentatge excel·lent per als equips docents, i que serà motor per al procés de disseny, desenvolupament i creació del nou prototip de transformació de l’escola St. Charles.

Aquests dies, arran del curs que estem preparant conjuntament, he estat recordant els anys que fa des de que vaig començar la col·laboració amb la Mondragon Unibertsitatea. Sempre m’ha semblat una universitat innovadora (de base cooperativa) i amb una gran aportació de valor al món universitari, ja que lidera canvis importants a l’educació superior.

Si mirem enrere i ens transportem al 2006, després d’acabar amb el meu període de gairebé 12 anys com a fundador i director-gerent de la UOC, vaig començar la meva col·laboració amb la Mondragon Unibertsitatea, com a consultor extern, en l’elaboració del seu pla estratègic d’aquell període. D’aquell pla estratègic, en van sorgir propostes que s’han fet realitat, com ara el nou grau de LEINN o la Facultat de Ciències Gastronòmiques.

No va ser fins a finals de 2016, un cop finalitzada la meva etapa professional a Jesuïtes Educació, on vaig liderar el projecte Horitzó 2020, que hi vaig tornar a col·laborar. Aquell any vaig desenvolupar una visita en profunditat a algunes de les seves facultats i iniciatives. En podeu recuperar les meves impressions en aquest article.

Més tard, al primer trimestre de 2017, com a director de l’acabada de fundar Reimagine Education, vaig començar a col·laborar amb la Facultat d’Humanitats i Educació en el seu procés transformador, que va culminar amb el disseny, el desenvolupament i la producció del prototip de canvi que està a marxa actualment al Grau d’Educació.

A finals d’aquell mateix any (2017), vam signar, com a Reimagine Education, un acord de col·laboració estratègica de quatre anys de durada per treballar en el procés de transformació de la universitat. Aquest acord va incloure la transferència de la metodologia RIEDUSIS per transformar les institucions educatives, i ha permès desenvolupar, a les diverses facultats, prototips de transformació profunda del procés d’ensenyar i aprendre, de l’organització i de l’ús d’eines en aquesta universitat, d’acord amb els seus plans estratègics, el perfil de sortida de l’alumnat i el model educatiu denominat Mendeberri.

Fa ben poc, aquest mes d’octubre passat, vam renovar el nostre acord estratègic de col·laboració per a un nou període. Estem en una nova fase de canvi (accelerat) que es projecta a la dècada 2020-2030 i que ens permetrà tirar endavant noves iniciatives i prototips de transformació i continuar acompanyant aquesta interessant i important experiència de canvi a l’educació superior.

En el marc d’aquesta àmplia i llarga col·laboració, la Facultat d’Humanitats i Educació i Reimagine Education han decidit divulgar la seva experiència d’ús del perfil de sortida de l’alumnat com a palanca de la transformació educativa a directius i docents d’ikastoles, escoles i institucions d’educació superior que vulguin conèixer aquesta nova i important eina de canvi, que la mateixa universitat ha utilitzat i continua utilitzant i que moltes altres escoles i universitats al món ja han incorporat.

Aprofita aquesta oportunitat de coneixement que t’oferim des de l’experiència que hem obtingut d’aquesta col·laboració estreta i profitosa per avançar en la transformació i el canvi de la teva institució educativa.