Entrevista a Xavier Aragay a la revista AMPANS

Xavier Aragay és Consultor internacional, expert en la transformació de l’educació i en la gestió del canvi, i Director de REIMAGINE EDUCATION LAB.  Inspirador del model educatiu Horitzó 2020 i membre del Consell Assessor d’AMPANS. És economista i ha estat, durant vuit anys, director general de la Fundació Jesuïtes Educació. Es declara un apassionat del món de l’educació i està impulsant un canvi revolucionari sobre la forma d’educar a les escoles.

Aragay va ser el passat mes de febrer de visita a l’entitat, on va conèixer la metodologia de treball de l’escola d’educació especial Jeroni de Moragas, l’àmplia tasca en matèria de formació que porta a terme l’entitat des del Servei d’Inserció i el treball amb els joves que es realitza des del Centre de Noves Oportunitats.

Al març hi va tornar acompanyat dels seus col·laboradors, per dirigir una jornada  d’Innovació entre directius i tècnics d’AMPANS, sobre el futur de la formació i la inserció en una societat en plena transformació i canvi.

L’escola tradicional s’ha acabat. El model s’ha esgotat i els rols a l’aula canvien. Estem davant d’una transformació del sistema educatiu. En què consisteix?

Es tracta d’un canvi sistèmic, disruptiu. L’alumne aprèn “fent”, el mestre passa a ser un acompanyant en el procés d’aprenentatge, i les aules canvien. Alumnes i mestres generen coneixement i aprenen junts de forma grupal, dins de l’aula. És un canvi cultural i això no es fa d’avui per demà. És complex i es necessita temps, però és el gran repte en el que fa anys estem treballant.

Com són les aules d’aquesta nova escola? Quin paper hi tenen els mestres, els alumnes?

Hem tirat les parets a terra, hem transformat els espais físics i hem ajuntat dos grups aula, en un sol grup de seixanta alumnes. Disposem de 3 professors dins de l’aula, amb diferents especialitats però que ara treballen, permanentment, en equip. Això sol, pels alumnes, ja és un aprenentatge, i permet als mestres conèixer millor els alumnes perquè hi passen moltes hores i interactuen constantment.

El professor s’allibera de la càrrega de ser qui transmet els continguts i pren el paper de guia, d’acompanyant, de suport perquè els alumnes treballin els continguts mitjançant reptes i projectes. Els alumnes aprenen preguntant, investigant, reflexionant. És un aprenentatge molt més divertit i, sobretot, més efectiu.  Pels mestres aquest canvi de rol també és molt important perquè els ajuda a reconnectar amb la seva vocació original de persones que eduquen i acompanyen, més enllà de transmetre continguts.

I les noves tecnologies, quin espai ocupen?

Hi ha moments que requereixen buscar informació, estructurar-la, compartir-la, explorar, crear coneixement i, per tant, han de ser accessibles, però com a mitjà; no són un fi. Vivim immersos en la tecnologia, però no ha de manar a l’aula. Sovint, fins i tot, hi és, però no es percep.

La forma d’avaluar també és diferent.  

Fem una avaluació continuada de la seva evolució com a persones i dels seus aprenentatges. Avaluem les competències comunicatives, matemàtiques, culturals i artístiques, el coneixement i la interacció amb el món, les competències socials i ciutadanes, l’autonomia personal,  les actituds, les habilitats, els valors…

Parleu d’una nova mirada a la persona, d’un projecte vital. Aquesta és la clau?

Es tracta d’ajudar els alumnes a descobrir-se a ells mateixos. A créixer com a persones. Saber qui són, a què volen dedicar la seva vida, en què són bons, quins valors volen adoptar… Només d’aquesta manera podran ser persones felices, completes, i podran aportar valor a la societat. Els hem d’ajudar a ser persones amb sentit. No podem oblidar que estem formant ciutadans i ciutadanes.

També heu introduït un concepte nou,  el fracàs vital. A què us referiu?

A la desconnexió emocional dels alumnes amb el sistema educatiu actualment vigent. L’escola està sobresaturada: horaris, assignatures, exàmens, deures, moltes activitats… aquest model està esgotat. Abordem el fracàs escolar, però encara és més important el fracàs vital. No estem ajudant les persones a desenvolupar la seva vida actual i futura de forma que es puguin incorporar de forma plena a la societat en que els tocarà viure. Hem de tornar-los la confiança perquè participin i protagonitzin la seva vida personal i professional.

Parleu de les 5 C però no són de “crack”, oi?

(Riu). Es tracta d’ajudar els joves, des que són nens, a conèixer-se per desenvolupar el seu projecte vital per ser: conscients, competents, compromesos, compassius i creatius.

Davant de la incertesa tan gran existent per la velocitat dels canvis, com l’escola pot preparar els alumnes i cap a on?

Imaginem que una aula és com un gran contenidor on una comunitat educativa hi fa coses. Entenem per comunitat educativa els alumnes, els mestres i professors, i les famílies, i tots interaccionen junts, buscant el coneixement. Junts el creen, el comparteixin, s’enriqueixen uns als altres i creixen. Perquè l’aprenentatge no és individual; l’aprenentatge és social. De fet, l’escola només hauria de ser un “contenidor” on les persones aprenen, es relacionen, dubten, es fan preguntes i construeixen el seu projecte vital. Al llarg dels anys, aquesta forma d’aprendre et porta a nivells de coneixement i de profunditat que et fa que vagis superant etapes. Ens hauríem d’imaginar l’escola com un contenidor que té espais físics,  i la gent hi actua fent coses que l’emocionen, el diverteixen. Els neuròlegs ens diuen que s’aprèn quan hi ha emoció, quan hi ha vincle, quan hi ha il·lusió. Les respostes les trobarem si som capaços de motivar i si treballem junts.

I les escoles d’educació especial i els seus alumnes i professionals, quin paper han de jugar en la nova escola?

Tenen un lloc molt important, en el sentit que les escoles i els professionals s’han orientat des de sempre a atendre les necessitats d’aquests alumnes, des d’una visió global de la persona, centrats en l’alumne,  proporcionant-los un aprenentatge molt vivencial a partir de fer, de tocar, d’experimentar  i, per tant, han desenvolupat una mirada i una metodologia que ara és la que han d’incorporar les escoles tradicionals que volen avançar cap al nou paradigma educatiu. Tenen, per tant, una experiència i un coneixement molt valuós per aportar en aquest procés.

En quin punt estem d’aquesta transformació?

Catalunya està vivint una verdadera primavera pedagògica. Moltes escoles estan treballant amb projectes i experiències noves i és important que la societat sigui conscient de l’esforç que s’està fent en aquest sentit. Fóra bo que la societat, des de les administracions, les empreses, les pròpies famílies… siguin conscients d’aquest esforç i hi donin suport. És important la implicació de tots per fer aquest canvi de l’educació més ràpid i efectiu. En tot cas, però, aquesta transformació no ha fet més que començar.

Això encara no passa a tot arreu?

Em sembla que no. Per un cantó l’administració assisteix a aquesta “primavera pedagògica” com a espectadora, sense dificultar-la, però encara ha de descobrir què hi pot aportar. D’altra banda, hi ha moltes famílies que l’únic que esperen de l’escola és que el seu fill tregui bones notes. En aquesta nova escola que estem impulsant, treure bones qualificacions pot ser una condició necessària però, ara ja sabem del cert, que no és suficient. Estem educant els ciutadans del demà. Les persones han de saber “construir”, han de saber connectar, saber què volen fer de la seva vida, conèixer les seves pròpies capacitats i les seves debilitats.

Les empreses i la societat civil s’han d’adonar que l’escola està a prop seu  i han de col·laborar en la transformació del sistema educatiu, implicar-s’hi,  perquè del que es tracte és de formar persones.

L’escola que plantegeu és l’escola que, de fet, voldríem tots els pares. Ara que estem en el període de preinscripcions, quin consell els donaríeu a l’hora d’escollir escola?

Estem dipositant a l’escola tota l’energia i acabem oblidant que són els pares i la pròpia família qui més influeix en l’educació dels fills. I és bo que sigui així. Considerant això, el meu consell és buscar una escola que vagi en línia amb els nostres valors. No hi ha res pitjor que escollir una escola que vagi en contra de la nostra forma de pensar, de sentir, d’actuar. Un element a tenir molt en compte per l’èxit d’una bona educació  és la col·laboració família-escola.

Diria als pares que deixin d’obsessionar-se pels resultats acadèmics. He assistit atònit i sorprès  a jornades de portes obertes de famílies que busquen escola pel seu fill de 3 anys i la primera pregunta que fan és el resultat de les notes de selectivitat del centre. És absurd perquè d’aquí a 15 anys no existirà la selectivitat o, almenys, tal i com la coneixem ara. Cal un canvi de mirada!

Expliqui aquesta frase que l’educació ha de ser un “virus”

Parlo del virus de la curiositat, del repte. Els nens entren a l’escola amb 3 anys i amb una curiositat increïble i, en canvi, surten als 18 amb la curiositat més aviat adormida. L’escola hauria d’insuflar un virus permanent per seguir incrementat les ganes de preguntar, de conèixer… Descobrir-ho tot, i voler entendre i resoldre-ho tot. El virus del que parlo és el virus de la passió per descobrir, compartir i fer-ho gaudint; és un virus que ens ha de contagiar.

Quan serà una realitat per a tothom la nova escola?

En la comunitat educativa, entre els mestres i professors, hi ha un ampli consens per una escola nova. El problema és “com ho fem”. Fer la transformació és molt complexa. S’ha d’aplicar una metodologia que requereix temps, diagnòstics ben fets, processos de participació. El canvi no és immediat. Requereix molta preparació, però si tots treballem amb el mateix objectiu, acabarem passant de la “primavera pedagògica” a un estiu esplendorós amb un nou sistema d’ensenyar i aprendre.