Forces i limitacions del canvi educatiu

L’educació és la millor eina per canviar el món, i s’ha de transformar. Hi ha canvis necessaris, inevitables, i el nostre sistema educatiu, tal com el coneixem, reclama que tots i cada un dels actors que formen part de la comunitat educativa unim forces, somiem i treballem col·lectivament per assolir el canvi. La crisi del coronavirus no ha fet més que recordar-nos-ho.

Sí, l’educació s’ha de reimaginar. S’ha de repensar, desconstruir i tornar a combinar els elements que la conformen d’una altra manera, cosa que, a més de molt complexa, és un repte que requereix connexió interna, convicció personal, un cert grau d’audàcia, saber on volem anar i lideratge col·lectiu. L’escola, la universitat, són persones. Persones que fan coses (moltes coses) amb altres persones i per a les persones. I solament la persona, cada una d’elles, pot decidir fer un canvi educatiu. I només si ho decideix al seu interior, si somia i s’arrisca a fer el salt.

I precisament a l’interior de les persones, i sobretot a l’interior dels equips directius, resideix la principal força i també la limitació més important per fer el canvi. La força per al canvi resideix en la connexió entre la vocació i la mirada dirigida a la persona i al futur. La limitació radica en els marcs mentals desajustats en relació amb el moviment que vivim i amb el futur que endevinem. Les creences limitadores i no contrastades; les inèrcies i costums producte d’anys d’activitat; les pors, individuals i col·lectives; la dependència de l’administració educativa i la poca confiança en els mateixos educadors i equips; els comportaments seguidistes… vet aquí els principals frens que retarden l’avenç.

Si vols aprofundir aquestes forces i limitacions, ho desenvolupo en profunditat al llibre Reimaginando la educación, 21 claves para transformar la escuela; i també ho aniré aprofundint més en els posts següents.