MÉS ENLLÀ DELS ÚLTIMS RESULATS PISA: audàcia educativa per transformar l’educació

En el panorama divers i canviant de l’educació, ens trobem en un punt d’inflexió decisiu. L’evolució dels enfocaments pedagògics ens ha dut d’un model educatiu tradicional, centrat en la transmissió de continguts (un model conductista), a una visió més integral i humanista de l’aprenentatge (un model més constructivista i socioconstructivista). Aquest viratge cap a metodologies actives representa no tan sols una transformació en la manera d’ensenyar, sinó també un repte per als sistemes d’avaluació establerts i, sobretot, per al rol del professorat.

Amb la transició cap a un enfocament més centrat en l’alumne, s’ha delegar en el professorat la responsabilitat de dissenyar experiències d’aprenentatge que no únicament siguin significatives i rellevants, sinó que també assegurin l’adquisició de competències clau. Aquest canvi, per bé que positiu en la intenció, planteja un repte considerable. Abans els continguts estaven clarament delineats per llibres de text i per recursos curriculars estructurats. Ara s’espera que el professorat, enmig de les seves nombroses responsabilitats, desenvolupi propostes didàctiques innovadores amb una àmplia diversitat d’aproximacions metodològiques que compleixin els objectius curriculars i responguin a les necessitats individuals del seu alumnat.

A més, si posem el focus en l’alumne o alumna, haurem d’aclarir i compartir, en el si de la comunitat educativa, quin és el perfil de sortida de l’alumnat o, el que és el mateix, quines són les competències transversals o soft skills.

Aquesta crida a la innovació pedagògica, si bé és estimulant, també pot resultar aclaparadora. Aleshores la pregunta és: ¿Com podem donar suport al professorat en aquesta tasca monumental? La clau està en acompanyar primer l’equip directiu d’una institució educativa en un canvi de mirada a l’alumnat i a l’educació, i després, quan els objectius, mitjans i plans ja s’hagin aclarit, acompanyar el professorat en el canvi de paradigma. Per a aquest canvi, caldrà proporcionar temps, formació i recursos adequats, així com fomentar una cultura de col·laboració i d’innovació permanent.

En aquest context, volem compartir algunes reflexions arran dels últims resultats obtinguts en les proves PISA de l’OCDE i reflexionar sobre la seva possible vinculació amb els models educatius que hem anat evolucionant al llarg de l’última dècada.

¿És possible que la dificultat del viratge i del disseny de propostes didàctiques mitjançant metodologies actives hagi influït en part en els resultats de PISA? ¿És realment l’únic motiu o poden haver-hi raons més profundes que requereixin la nostra atenció?

Les proves estandarditzades com PISA, encara que cada vegada incorporen més la mirada competencial, també han estat durant molt temps la vara de mesurar l’èxit dels sistemes educatius a escala mundial. Això no obstant, aquestes avaluacions, amb èmfasi en les competències lectores, matemàtiques i científiques, ¿aconsegueixen capturar la riquesa i profunditat de l’aprenentatge que promouen les metodologies actives? Aquestes estratègies pedagògiques pretenen desenvolupar no tan sols coneixements acadèmics, sinó també habilitats de pensament i relació que són crítiques per a la vida: pensament crític, resolució de problemes, col·laboració i empatia, creativitat… entre altres.

La pregunta que sorgeix és si no necessitaríem repensar les nostres eines d’avaluació col·lectiva de resultats estandarditzats per reflectir més adequadament aquests aspectes de l’aprenentatge. És vital considerar si les proves estandarditzades poden realment mesurar l’efectivitat d’enfocaments educatius que valoren la creativitat, la innovació i el pensament crític, o si és el moment d’explorar nous mètodes d’avaluació, potser complementaris inicialment, que estiguin en consonància amb els principis de l’aprenentatge constructivista i que ens acostin més i més bé a conèixer fins a quin punt avancem en els ítems que proposem.

Davant d’aquests reptes és essencial que la comunitat educativa s’uneixi per reflexionar sobre el camí que s’ha de seguir. Ens hem de preguntar com podem fer que el nostres sistema educatiu no tan sols sigui inclusiu i equitatiu, sinó també capaç de preparar els estudiants per a la vida d’avui i per als reptes d’un futur que canvia a gran velocitat. Això requereix un esforç col·laborador per repensar las pràctiques d’avaluació estandarditzada, apoderar el professorat en el seu rol de dissenyador d’experiències d’aprenentatge en equip i, sobretot, centrar els nostres esforços en el desenvolupament integral de cada estudiant amb una mirada posada en el seu perfil de sortida.

Aquest és un moment d’oportunitat, un moment per ser audaços en la nostra visió del que l’educació pot ser i ha de ser. Invitem a cada membre de la comunitat educativa a ser part d’aquesta transformació, a compartir idees, reptes i èxits, i a treballar junts cap a una educació que transcendeixi les aules i deixi una empremta duradora en la vida dels nostres estudiants.

L’educació del futur no és tan sols una possibilitat; és una promesa que fem a les pròximes generacions. Comprometem-nos a fer d’aquesta promesa una realitat abordant els reptes amb valentia, creativitat i una fe indestructible en el poder transformador de l’educació. ¿T’ajudem a avançar?