Article original de Xavier Aragay Tusell per a MUniversitas, 38, la revista de la Universidad de Mondragón. Amb el seu permís, reproduïm aquí l’article en dues parts: aquesta és la primera, i aquí pots llegir la segona.

El món està en plena transformació en tots els camps i àmbits. Estem travessant, i els anys vinents travessarem, un profund llindar de canvi. Això requereix que les persones, els futurs professionals, també travessin aquest llindar i es preparin d’una manera diferent. Tant a l’escola (15 anys), com a la universitat (entre 4 i 6 anys més). Per aquesta raó, la universitat també ha de travessar un llindar de canvi profund que replantegi a fons la manera d’ensenyar i d’aprendre, i que arribi a transformar la cultura interna, els rols, l’organització i l’espai físic de la institució d’educació superior. I naturalment, també les seves funcions d’investigació, transferència i difusió.

Afortunadament, avui dia la societat viu una veritable primavera educativa, tant a l’escola com a la universitat, vinculada a la innovació i al canvi. Efectivament, davant la profunda percepció de crisi que experimenten la majoria dels sistemes educatius de tots els països i davant del poc avenç de les innovacions i canvis en les mateixes universitats, són centenars les escoles, xarxes d’escoles, institucions, projectes i universitats en què també sovint hi ha involucrats els governs, que exploren i fan realitat metodologies innovadores i noves experiències formatives en institucions, amb freqüència, centenàries.

D’aquesta manera, apareix un renovat interès en l’educació com a motor i eina bàsica per millorar la humanitat. I ja és a l’agenda mundial tot el que té a veure amb la innovació i la transformació del procés d’ensenyament i d’aprenentatge. Avui dia, es parla més que mai de l’educació i del seu sentit. Avui dia, és més necessari que mai transformar el procés d’ensenyar i d’aprendre a les universitats.

Per la meva experiència en la fundació, creació i direcció de la Universitat Oberta de Catalunya, pel disseny i la posada en marxa durant vuit anys del projecte Horitzó 2020 dels jesuïtes de Catalunya, i per la meva responsabilitat actual com a director de l’equip de Reimagine Education Lab, he viatjat a més de vint països on he entrat en contacte amb centenars d’equips directius i de professors d’escoles i universitats que reaccionen davant la crisi de l’educació i avancen en la innovació educativa.

Pel que fa a aquest enriquidor contacte i als intercanvis d’experiències i coneixements duts a terme, he pogut constatar un conjunt de tendències internacionals que concreten la profunda transformació de l’educació que ja està tenint lloc. Aquestes tendències no són fruit només de la investigació i del debat. Són fonamentalment producte de l’intercanvi d’experiències i de l’observació de la realitat, dels somnis d’equips que no esperen normes, memòries o criteris d’agències per canviar, i que consideren que cap obstacle és prou gran per bloquejar-los el camí dirigit a trobar una manera diferent de formar.

Repassarem, d’una en una, les deu tendències internacionals emergents de la transformació educativa que he identificat i observat:

• Un estudiant que s’ubica al centre del procés d’ensenyament i aprenentatge n’és el protagonista, i aprèn fent

En el sistema tradicional que tractem de transformar, el centre està ocupat pel professor, els continguts del currículum que s’aspira a transmetre i la visió tradicional de la professió a la qual dóna accés la titulació. Tot això s’ha de descentrar per aconseguir posar al centre l’alumne, el seu desenvolupament, els seus interessos. Perquè sigui ell el que, de manera activa, mitjançant la feina individual i en equip, vagi aprenent i desenvolupant-se mitjançant un plantejament significatiu basat en l’experiència. Que el mateix alumne imagini, descobreixi i desenvolupi la seva visió personal de la vida i de la professió que somia fer. Aquest camí ens ha de permetre plantejar-nos una personalització, una diversitat i una inclusió més grans, i allunyar-nos de “plans d’estudi” preestablerts i inamovibles.

• Un professor que canvia de rol i que, més enllà de seguir transmetent coneixements, passa d’estar centrat en la seva matèria o contingut a estar també centrat en el desenvolupament humà i personal de l’alumne

Efectivament, un professor que deixa d’estar al centre del procés d’ensenyament i aprenentatge i centrat en la seva matèria o focus curricular de forma individual i molt solitària, i que transforma el seu rol de presentador i transmissor oral del coneixement per esdevenir un professional obert, flexible i amb visió de futur, centrat en el desenvolupament i el creixement personal i professional de l’alumne mitjançant una acció en equip i interdisciplinar amb altres professors. Així, doncs, per mitjà del disseny de projectes i d’entorns de treball, i de la dinamització d’activitats dins i fora de la universitat, però sempre a prop dels estudiants, el professor impulsa, interpel·la, guia i orienta els seus treballs individuals i en equip. Es converteix, doncs, en un referent vital i professional per als seus alumnes, als qual desafia, ajuda i orienta perquè trobin el seu propi camí futur.

• Un aprenentatge basat en una comunitat educativa de professors i alumnes, en la relació personal, en la creació de vincles i en el treball cooperatiu

L’aprenentatge amb els altres i en equip és fonamental per conèixer-nos i construir-nos com a persones i com a professionals. I és vital per poder exercir qualsevol professió i desenvolupar-se. Per tant, el sistema de treball col·laboratiu ha d’ocupar una proporció significativa del temps lectiu dels alumnes mitjançant el treball per projectes i la resolució de reptes o problemes complexos, de manera que s’estableixi com a referència bàsica del procés d’ensenyament i d’aprenentatge en la comunitat educativa. En aquesta comunitat, les agrupacions d’estudiants i professors poden variar combinant grups grans, grups naturals o grups petits, però, en qualsevol cas, privilegiant l’aprenentatge entre iguals i el desenvolupament de la iniciativa i la imaginació.

• Un aprenentatge interdisciplinar basat en el plantejament i la resolució de reptes que superen les matèries curriculars i estan connectats amb la vida, la professió, l’entorn i les empreses, i el context significatiu que envolta l’alumne

 El treball interdisciplinar per resoldre problemes i reptes vinculats a la vida real i al context dels estudiants que utilitza, a més, dinàmiques participatives, d’investigació i lúdiques, permet una formació més integral i un aprenentatge més actiu i dinàmic. En aquest sentit, les evidències científiques existents vinculen el treball en equip i la interdisciplinarietat amb la creativitat, la capacitat d’iniciativa, l‘aprendre a aprendre i el treballar amb els altres. Tots ells són aspectes fonamentals de la persona que volem educar, i són bàsics per al futur de l’estudiant i el seu projecte vital i professional. Només els equips integrats, flexibles i desafiants de professors d’àmbits científics i professionals molt diferents, amb alumnes entusiasmats amb la feina que fan i amb els desenvolupaments, poden assegurar un lideratge futur de la universitat i dels seus graduats.

• Una formació amb una mirada i un sentit integrals, dirigida a totes les intel·ligències de l’alumne i orientada a impactar en el conjunt de la persona per ajudar-la a conèixer-se i a construir el seu projecte futur

El procés d’aprenentatge en la universitat és breu si el comparem amb la vida activa futura de l’estudiant i la seva necessitat de formar-se de manera permanent. Per tant, la seva formació s’ha d’enfocar de manera integral, amb una nova mirada al conjunt de la persona i a mitjà i llarg termini, per integrar totes les intel·ligències de l’alumne i així desenvolupar aptituds, competències, coneixements i valors pertinents amb el model de persona/professional que volem formar. En aquest sentit, l’eix fonamental de la nova mirada i el sentit integral de l’educació és la recerca del desenvolupament del projecte vital i professional de l’alumne perquè pugui disposar de les eines fonamentals per convertir-se en un ciutadà i un professional actiu en el seu entorn. Els quatre anys d’un Grau, més els que puguin venir en forma de màster i, fins i tot, de doctorat, han de ser, sobretot, un mitjà per aconseguir formar-se de manera permanent i constant al llarg de la vida. Han de ser un trampolí que fugi del resultisme i del curtterminisme i que tingui l’objectiu que l’estudiant ja no es desvinculi de l’aprenentatge permanent i, per tant, de la universitat.

• Una aposta decidida per la flexibilitat de camins i itineraris formatius que ha de tenir en compte la diversitat (a la universitat!) combinant dins (altres facultats i universitats) i fora (empreses i institucions) amb implicació directa dels estudiants en projectes i experiències reals i significatives

La universitat no pot exhaurir els seus itineraris en ella mateixa i de manera poc flexible i personalitzada. Les barreres mentals i burocràtiques que hem construït en els nostres camins “dirigits i trepitjats” perquè els estudiants hi passin de manera uniforme, s’han de replantejar del tot. La flexibilitat, la interconnexió, el diàleg permanent entre experiències, contrastos i teories, buscant respostes, proposant noves solucions, és el que ha de conformar l’aprenentatge i el creixement de la persona/professional que volem educar. El dins i el fora s’han de diluir, s’han d’interconnectar en una multitud de camins, possibilitats i col·laboracions.

• Una avaluació dels alumnes i del seu progrés totalment transformada i al servei de l’objectiu d’educar i desenvolupar

L’avaluació dels estudiants és un element fonamental que canvia completament la seva dinàmica i l’enfocament. Així, l’avaluació ha d’abandonar la seva dimensió “notarial”, punitiva i de control per enfocar-se de forma holística, qualitativa, formal i informal i contínua, i ha d’estar al servei del desenvolupament de la persona i de l’aprenentatge. D’aquesta manera, passa a ser diagnòstica, formativa i sumativa, i inclou autoavaluació personal, coavaluació de l’equip i heteroavaluació dels professors per tenir un feedback constant i avançar en els processos personals i metacognitius. En conseqüència, més enllà de l’enfocament i de la seva funció, ha de canviar també la forma de comunicar l’avaluació de l’alumne a fi que aquesta última expliqui i comuniqui el nou plantejament i la nova forma d’avaluar i ajudi a avançar.

• Un acompanyament actiu als professors en el seu canvi de rol

Els professors han de tenir un acompanyament actiu per canviar de rol en un procés que vagi més enllà de la formació clàssica conceptual i que també asseguri l’«aprendre fent» i el compartir amb altres docents les seves preocupacions i avenços. Sense una dedicació específica i temporal perquè el professor pugui reflexionar sobre la seva acció docent i transitar individualment i col·lectivament pel camí del canvi de metodologia i de rol, és impossible du a terme i assegurar un canvi educatiu en condicions. Aquesta és, sens dubte, una inversió necessària i un camí imprescindible. El més important en aquest procés de canvi no és aprendre noves tècniques i conceptes (que també s’haurà de fer)… és fonamental ajudar a canviar els prejudicis, els marcs mentals, les mirades, les pors, les inèrcies… i això requereix temps, lideratge i acompanyament.

• Una avaluació efectiva de les iniciatives innovadores i de canvi basada en l’anàlisi, l’observació i la quantificació de l’impacte sobre l’estudiant

Es fa imprescindible avaluar l’impacte sobre els alumnes i sobre el model de persona/professional que s’ha de formar de totes les innovacions educatives que es vagin decidint i implementant. Aquesta avaluació s’ha de plantejar al mateix moment del disseny del canvi que es vol dur a terme, en un avenç decidit cap a una acció docent més fonamentada en dades i en avaluacions científiques, i en la construcció d’una teoria per al canvi que posteriorment permeti contrastar-la i validar-la. En aquest sentit, progressivament es va obrint camí la distinció entre resultat i impacte en l’esdevenir de l’alumne dins l’escola. I l’impacte, que efectivament ha tingut lloc en l’alumne, d’acord amb el model de persona/professional que ens hem proposat formar, s’ha de convertir, segons el mètode científic, en el veritable motor d’avançament i contrast de la transformació de la institució superior.

• Un treball obert i en xarxa entre facultats, universitats i institucions i empreses per construir, de forma cooperativa, el camí de canvi

Transformar un grau de forma aïllada, per gran que sigui, és molt difícil. Els diferents contextos (universitaris i empresarials), el treball compartit i en xarxa, l’observació de les bones pràctiques d’altres i compartir errors i encerts i fer-ho en xarxa, és la millor manera que coneixem d’aprendre col·lectivament. Així, el treball obert, experimental, amb altres ens diferents i diversos es converteix en un gran instrument per avançar en la transformació de les universitats.

Segueix llegint l’article: clica aquí per llegir la segona part.