Entrades

Creixement personal i desenvolupament vital de l’alumnat en una escola de formació professional… Ho hem vist i ens ha impactat!

️ – Jonquera Arnó i Xavier Aragay –

Fa ja tres anys que acompanyem, mitjançant la metodologia RIEDUSIS, l’equip de l’escola de formació professional La Inmakulada de Tolosa, al País Basc (Espanya). I ja fa un any i mig que la seva experiència avançada de canvi (prototip) avança amb un grup de vint alumnes, de 18 a 22 anys, del CFGS d’Integració Social (formació professional).

L’objectiu del prototip, expressat clarament en el seu disseny, era oferir a aquest alumnat una experiència que no tan sols el preparés de manera excel·lent per al món professional, sinó que el seu pas pel centre (2 anys) fos una experiència vital, com a persones i futurs professionals, que els deixés un impacte profund. Amb aquesta intenció i amb aquest propòsit van dissenyar un prototip focalitzant la càrrega de coneixements (menys coneixements però més profunds i més transversals) i apostant fortament per dissenyar experiències que ajudessin el seu alumnat a construir un projecte vital. Un cicle formatiu que optés decididament per construir persones autònomes, crítiques, amb iniciativa emprenedora, cooperadores i compromeses amb la societat i amb l’ésser humà; a ser creatives i construir el seu projecte vital, i a ser persones multilingües i globals des de l’arrelament fort i profund a la seva cultura i a la seva llengua.

En síntesi, un 75% del temps efectiu, l’alumnat està immers en un treball per reptes interdisciplinaris i transdisciplinars, i un 25% en vivències vinculades al creixement personal i vital. I tot això, dissenyat, produït, dinamitzat i liderat per un petit equip docent que s’ha atrevit a anar més enllà de la pura transmissió de coneixements per esdevenir desenvolupadors de persones i de referents humans.

L’equip de Reimagine Education Lab hi ha anat a fer l’avaluació de procés que, d’acord amb la metodologia RIEDUSIS, és prèvia a l’avaluació d’impacte, i que consisteix a contrastar el disseny que es va realitzar amb el desenvolupament efectiu en l’aula, per ajustar aquells elements que es consideressin i seguir avançant en l’experiència de transformació per a tota la Ikastola, que és el prototip.

I hem quedat impactats… en el cor… profundament. Viure de primera mà, mitjançant entrevistes, grup focus i observacions d’activitat, com és possible produir i augmentar una relació màgica entre l’equip docent i l’alumnat, i entre el mateix alumnat i el seu entorn, per créixer decididament en el projecte vital, et deixa una profunda petja interior com a observador.

En la nostra breu estada, hem copsat que la vivència del seu aprenentatge és profundament humana, que les experiències que viuen a l’escola impacten en la manera de mirar la seva vida, les seves relacions, la seva professió futura, i ajuden a descobrir la seva vocació en el món, a obrir-se a noves possibilitats… en definitiva, a ser els protagonistes del seu aprenentatge perquè també aprenen a ser els protagonistes de la seva pròpia vida.

No podem explicar en un post tota la riquesa dels mecanismes que han creat per assegurar un acompanyament individual i grupal de l’alumnat ric i provocador, però l’espai de creixement i la tutoria en petits grups d’afins, el diari de bitàcola, l’espai lúdic i de joc, el guiatge que fa l’alumnat de segon al de primer, els “ispiluen” (miralls), que és una tutoria individual i personalitzada, en són alguns exemples. I tot això dins d’un entorn reptador i actiu en què l’alumnat és el protagonista del seu aprenentatge mitjançant el treball individual i en equip de reptes plantejats amb un enfocament globalitzat.

Aquesta és l’escola que somiem feta realitat. Una escola on l’alumnat amb l’equip educador gaudeixen dels amics, juguen, canten, ballen, treballen, aprenen, s’acompanyen, descobreixen l’amor… On el professorat està format d’acompanyants que es preocupen d’ells com a persones i on el seu feedback és una eina important per construir i dissenyar, de forma indestriable, el seu creixement personal i professional. Un entorn en el qual aprendre entre iguals i gaudir d’un company més gran que et fa de mentor, t’ajuda, t’orienta en el procés de l’aprenentatge, perquè ell ja hi ha passat… i tot plegat esdevé una experiència de creixement i d’autonomia molt potent.

En definitiva, un espai/temps molt allunyat d’una fàbrica per on passen cohorts d’alumnats als quals es transmet coneixements i es dóna un títol, i molt proper a la mateixa vida, centrant-se en els éssers humans que entren en contacte i es potencien, personalment i professional, durant dos anys.

Fruit de l’avaluació de procés segur que caldrà ajustar, millorar i replantejar mecanismes i accions…, però avui no tenim cap dubte: tant de bo haguéssim viscut una experiència com aquesta quan vàrem anar a l’escola ja d’adults! Gràcies Inmakulada!

Més enllà dels resultats, més enllà de les competències: eines per a la vida!

Tots els que som educadors estem tancats a casa, i els nostres alumnes a les seves. L’escola i la universitat estan tancades. La pandèmia del coronavirus ens ha sorprès profundament i ha posat de manifest que el canvi d’època que comentàvem els darrers anys és ja una realitat inqüestionable. Fins ara, tancats en el nostre dia a dia, no hem tingut temps d’aturar-nos, aixecar el cap i mirar més enllà. Però això ho podem canviar.

Es clar que ara, aquests primers dies de confinament, cal fer el possible per traslladar al treball en línia el que puguem de la nostra activitat educativa presencial per tal de garantir al màxim una continuïtat de treball, lectura, reflexió i aprenentatge que ens permeti que no es perdi el curs… Però, i després? ¿Podríem aprofitar aquesta aturada, que ens ha de garantir un xic més de temps per pensar, per reflexionar sobre el que hem fet fins ara i el que caldria fer de diferent en l’àmbit educatiu quan tornem a una nova normalitat docent? Anem a pams i, sobretot, no tornem a caure en els mateixos errors o inèrcies…

Amb els alumnes a casa colpits per una situació estranya i inimaginable i sense haver fet una transició planificada, es posa més de manifest que mai la necessitat de fornir-los eines per a la vida i per poder viure plenament en un món en permanent canvi… No podem limitar-nos a transmetre’ls coneixements més o menys competencials i afegir-hi, quan tinguem temps, algunes activitats innovadores… A partir d’ara es tractarà de prioritzar i de capgirar el procés d’ensenyament i aprenentatge per fer que el coneixement d’un mateix, la fortalesa interior i l’equilibri mental, les preguntes i les experiències vitals, la creativitat, la cooperació i el treball en equip, amb els canvis que tot això comporta individualment i col·lectivament, siguin el nou eix del nostre projecte de transformació educativa. I sempre, més enllà dels resultats i de les competències: els hem de preparar per a la vida, els hem de fer viure la vida amb sentit! No podem continuar anant a remolc d’un món que canvia molt ràpidament i que no ens avisa.

El fet d’estar en ple any 2020 ens pot ajudar a tenir una mica més de perspectiva. ¿On érem l’any 2010, ara fa ni més ni menys que 10 anys? On érem pel que fa als plantejaments i a les activitats al nostre centre educatiu? Com hem avançat fins aquí? Segurament, en aquests últims deu anys hem parlat i hem fet molta innovació, hem après, ens hem flexibilitzat, ens hem equivocat… i probablement, ens hem estressat molt també, però no hem pogut avançar cap a un canvi profund

Però mirem una mica més enllà: ¿On voldrem estar l’any 2030, és a dir, d’aquí a deu anys? Quantes crisis com aquesta viurem en aquesta època? ¿Com haurà avançat la intel·ligència artificial i com la podrem incorporar a favor del nostre projecte educatiu? On ens haurà conduït l’escalfament del planeta i com estarem educant experiencialment d’una altra manera? ¿Com haurem superat el pensament simple basat en la transmissió de disciplines separades entre elles i haurem avançat decididament cap al pensament crític i complex basat en la interdisciplinarietat i la transdisciplinarietat? ¿Com haurem canviat la cultura interna de la nostra institució? Ens fa falta ser disruptius, avançar amb més ambició i somnis… Ens cal passar de la innovació a la transformació sense deixar-hi la pell… I per això ens calen noves reflexions, noves estratègies i metodologies del procés de canvi. Si continuem fent el mateix que fins ara, res no canviarà…

No tenim gaire temps per fer-ho. Ho dèiem en un altre post fa pocs mesos: ens cal canviar de fase. No tornem a caure en l’activisme, encara que sigui virtual. Reservem temps per al més important, sobretot, els directius… Per part nostra, tenim l’experiència d’haver dut a terme canvis profunds i aportem una metodologia del procés de transformació… estem acompanyant escoles i universitats en molts diferents països… Parlem-ne!

#EsHoraDeTransformar

A partir de la setmana vinent, anirem publicant diferents posts per explicar amb més detall la nostra proposta i metodologia. A més, en Xavier Aragay i tot l’equip de consult-coaches de Reimagine Education Lab, ens oferim per a qui vulgui resoldre dubtes i aprofundir en el procés de transformació (com passar dels QUÈ als COM) ho pugui fer, individualment o institucionalment, mitjançant videoconferència. Si voleu fer-ho, contacteu amb hola [ @ ] riedulab.net i quedem. Estarem encantats!

Canvi de fase… és hora de centrar-nos en la transformació profunda de l’educació

Fa anys que vam començar a reaccionar davant un entorn que cada vegada es mou més de pressa. Hem llegit llibres, assistit a conferències, fet innombrables cursos de formació… hem dedicat moltes hores a llargues reunions de l’equip de direcció o de l’equip impulsor de la innovació, ho hem comentat a moltes reunions de professorat… hem implementat una gran quantitat d’iniciatives a la nostra escola o universitat… tenim responsable d’innovació educativa… hem invertit en tecnologia i també  potser en mobiliari o a canviar espais físics… I, no obstant, tenim la sensació que no ens acabem d’enlairar, que això no és el que volem… que ens falta molt per arribar a un punt d’inflexió i de canvi…

Fins i tot estem físicament i psicològicament cansats, estressats… amb un punt de saturació… si això dura gaire, ¿podrem suportar-ho? I, sobretot, ¿és aquest el camí que ens durà on volem arribar? ¿Podria ser molt enrenou perquè finalment no canviï res important i de fons?

Ens van dir que vivíem en un entorn VUCA (Volatility, Uncertainty, Complexity and Ambiguity) i que hi havíem de reaccionar. Però, ¿i si això no ha fet més que començar? El professor Yuval Noah Harari, al seu últim llibre 21 lliçons per al segle xxi, ens explica que entrem de ple en un entorn UTRU (Unprecedented Transformation and Radical Uncertainties) que podríem traduir com que ja ens hem situat en un món que va cap a Transformacions sense Precedents i Radicalment Incertes (TPRI, en català). Tenim un nou entorn, diferent, disruptiu, que ens du cap a un futur incert però molt diferent… Com diu l’amic i company Lluís Tarín: «El futur no és el que vindrà, ja té lloc ara mateix i podem aprendre’n.»

Aconsello llegir el llibre que cito (en especial el breu capítol 19, en el qual reflexiona sobre educació), així com les dues anteriors obres de l’autor (Homo Sapiens i Homo Deus). Això no obstant, no tinc suficient espai en aquest post per explicar les raons i la profunditat del canvi que ens planteja i que, amb tota seguretat, viurem. Em semblen especialment rellevants els avenços en biotecnologia, en infotecnologia, en la intel·ligència artificial basada en algoritmes que aprenen per ells mateixos i que són capaços d’analitzar quantitats astronòmiques de dades en temps real, en un món globalitzat i ple d’oportunitats i de reptes (o de perills, segons com un ho vegi) amb unes fronteres cada vegada menys clares entre el món físic i el món virtual…

Aquests canvis profunds que, en part, ja estem veient, es revelaran sobretot els cinc o deu anys vinents i afectaran de ple la forma com pensem, vivim, treballen i ens relacionem. I, naturalment, afectaran del tot l’educació.

Si passem de veure el nostre món amb una mirada en mode VUCA a veure’l amb una mirada en mode UTRU, i si ens convencem que l’educació serà, sense cap mena de dubte, el sector de la nostra societat que més canviarà els pròxims anys, coincidirem en què no podrem seguir repetint o incrementant el que hem fet fins ara a la nostra escola o a la universitat per millorar l’educació. Serà insostenible i, a més, probablement, no ens portarà on somiem arribar… Podem fer un símil tecnològic per explicar-ho més bé: no ens trobem davant d’una qüestió de més aplicacions (innovacions pedagògiques) i més bones, ni tan sols davant la necessitat de noves adaptacions i actualitzacions (e-learning, TIC…).

És una qüestió d’un nou sistema operatiu OS. Un nou paradigma de l’educació.

Aquest mes d’agost he sigut avi per primera vegada. És una experiència vital molt grata. D’aquí a uns quants anys, la meva néta anirà a l’escola i, si així ho decideix, probablement sortirà de la universitat més enllà del 2040 (si és que la universitat continua existint de forma semblant a l’actual) i farà 30 anys prop del 2050. ¿Com serà el món en què viurà i desenvoluparà el seu projecte vital?

És evident que no ho sap ningú, però intuïm que la simple transmissió de coneixements o fins i tot l’ensenyament basat en l’experiència de competències amb una tutoria fonamentalment grupal, no seran suficients per ajudar-la. Necessitarem que ella i els seus companys de promoció es coneguin profundament, sàpiguen com aprendre i, per tant, s’acostumin a fer-ho de manera permanent, sàpiguen i interioritzin quines intel·ligències tenen i expressen amb força i què poden aportar a aquest món

Necessitem que siguin persones equilibrades, creatives, amb iniciativa, compromeses, competents, acostumades a centrar-se en problemes complexos i interdisciplinars i a resoldre’ls de forma col·laborativa

Que incorporin i normalitzin que el canvi serà l’única cosa permanent a la seva vida… que la reinvenció contínua serà el seu hàbitat. Que es facin una idea pròpia de com és el món i de què volen fer-ne. I que siguin lliure, per tant, de dirigir el seu propi projecte vital.

És per aquest motiu que hem de canviar de fase i passar de la innovació activista i pensada d’un curs rere un altre (atenció, que segurament fins ara ens ha anat bé fer-ho així, i a més hem après moltes coses) a la transformació profunda de l’educació (canvi de paradigma), en un procés que durarà uns quants anys i per al qual cal tenir una mirada a mitjà i llarg termini. Un canvi de fase que hem de començar al més aviat possible. Ens hem d’aturar, de visualitzar i establir un punt d’arribada. ¿On volem que estigui la nostra escola o facultat d’aquí a cinc anys? ¿Amb quina cultura interna, amb quina organització, amb quins rols i amb quins espais? ¿Quines metodologies i mecanismes didàctics disruptius posarem en marxa? ¿Com establim un relat de canvi i ens preparem una sòlida coalició per afrontar aquest canvi molt més profund del que hem fet fins ara?

I, el més important de tot, ¿quin tipus d’alumnes, de persones, volem educar i oferir, per tant, a aquest món tan canviant?

Aquests últims mesos, molts centres s’han adreçat a l’equip de Reimagine Education Lab amb la sensació que descrivia en començar aquest post… estan desorientats, cansats, perduts en la immediatesa, i ens han demanat ajuda per enfocar aquesta nova fase de transformació profunda de la qual parlem.

I ho estem fent, estem construint junts, basant-nos en la nostra metodologia del procés de transformació que denominem RIEDUSIS, camins diferents i flexibles (segons la situació de cada centre o xarxa de centres) per poder començar una altra fase.

Una fase més profunda, més coincident amb els ecosistemes educatius que volem desenvolupar perquè els alumnes puguin créixer i continuar el seu projecte vital d’acord amb els temps que viuran. I això és el que fem, amb força i il·lusió… i no ho podem retardar més.

¿Què et sembla?

Tendències internacionals emergents per a la transformació de l’educació superior (part 2)

Article original de Xavier Aragay Tusell per a MUniversitas, 38, la revista de la Universidad de Mondragón. Amb el seu permís, reproduïm aquí l’article en dues parte: aquí pots llegir la primera, i aquesta és la segona:

En totes les iniciatives de canvi i d’innovació que es porten a terme en aquests moments en tots els nivells de l’educació, podem observar la majoria de les deu tendències que he descrit breument. Encara que no les anomenem amb el mateix nom o que cada institució les bategi amb algun nom tècnic o específic vinculat al seu model de persona/professional o a les seves opcions metodològiques i educatives.

I, certament, no hi ha un sol model que s’ha de replicar, perquè tots els contextos són diferents, com també són diferents les maneres d’entendre l’educació per part de cada institució, i diferents són les tradicions i contextos. Sí que és imprescindible, però, sortir de la zona de confort en què s’han instal·lat moltes universitats i començar a transitar pel camí de la transformació profunda de l’educació, buscant i construint el propi model de canvi i projectant-lo cap al futur.

 

I això és el que hem estat fent conjuntament a Mondragón Unibertsitatea. I amb aquest objectiu, la universitat i Reimagine Education Lab hem firmat un acord marc de col·laboració per transformar el procés d’ensenyament i aprenentatge de l’oferta educativa de MU. Partim dels eixos del projecte Mendeberri 2025 i de tota l’experiència i capacitat de la universitat, i basant-nos en la metodologia RIEDUSIS centrada en el perfil de persona-professional, avancem en un disseny nou i profund dels graus i màsters.

 

La metodologia de procés de canvi RIEDUSIS és un sistema, original i contrastat, d’acompanyament en el camí de transformació d’una institució educativa, desenvolupat per l’equip de Reimagine Education Lab. El podem resumir en l’esquema següent:

En aquet sentit, el repte fonamental és “Recentrar el procés de formació en la persona” reequilibrant el balanç entre els àmbits personal i professional per impactar en un tipus de persona diferent. Per això, és molt important el canvi de mirada i de marc mental dels directius i professors de la universitat, i el desenvolupament del perfil del graduat desglossat en impactes com a element tractor del canvi.

El nostre és un acord de treball conjunt, basat en la unió de coneixements i d’experiències per transformar la universitat en un procés que ha de permetre diferents ritmes de les facultats i graus o màsters, per ser líders de la transformació i del canvi universitari en el món. Aquesta és la nostra visió i ambició.

Perquè és molt important entendre que estem parlant d’un “procés” de transformació educatiu. És a dir, no tan sols parlem d’innovar o de fer canvis a les aules… naturalment que els farem, però la nostra intenció, el nostre projecte, el nostre somni és un canvi sistèmic. I, per tant, un canvi de mirada, cultural, organitzatiu, d’espai físic. És tota la universitat la que entra en un procés de canvi profund. I perquè això passi, la universitat no pot estar sola. S’ha d’aliar.

En aquest sentit, no hem d’oblidar que la universitat (i en aquest cas, una universitat en forma de cooperatives!) són les persones. Persones que duen a terme moltes activitats amb altres persones i per a altres persones que s’estan formant o educant. I, si bé és cert que sovint parlem de la universitat com a institució, encara és més cert, i això de vegades s’oblida, que aquesta institució està formada per persones. I només la persona, cada una d’elles, pot decidir fer un canvi educatiu. I només si ho decideix al seu interior, si ho decideix lliurement, si somia i s’arrisca a fer el salt, el canvi pot entrar en el terreny institucional.

I precisament en l’interior de les persones, i sobretot, en l’interior dels directius educatius, resideix la principal força i també la limitació més important per fer el canvi. La força per a la transformació es troba en la connexió entre la vocació i la mirada dirigida a la persona i al futur. La limitació radica en els marcs mentals desajustats pel que fa al moment que vivim i al futur que endevinem. I sovint, aquests marcs desajustats s’expressen en forma de desconcert, de conservadorisme, de perfeccionisme, de por o d’hiperactivisme.

 

L’educació superior s’ha de reimaginar. I és una eina tan poderosa i important que no la podem deixar en mans de la inèrcia o de la mera activitat per l’activitat. Tampoc no podem esperar que una nova llei, norma, memòria o agència la transformi. L’educació superior s’ha de transformar amb la participació de tota la comunitat educativa. Per decidir on volem estar d’aquí a quatre o cinc anys. I en això estem treballant.

 

Tendències internacionals emergents per a la transformació de l’educació superior (part 1)

Article original de Xavier Aragay Tusell per a MUniversitas, 38, la revista de la Universidad de Mondragón. Amb el seu permís, reproduïm aquí l’article en dues parts: aquesta és la primera, i aquí pots llegir la segona.

 

El món està en plena transformació en tots els camps i àmbits. Estem travessant, i els anys vinents travessarem, un profund llindar de canvi. Això requereix que les persones, els futurs professionals, també travessin aquest llindar i es preparin d’una manera diferent. Tant a l’escola (15 anys), com a la universitat (entre 4 i 6 anys més). Per aquesta raó, la universitat també ha de travessar un llindar de canvi profund que replantegi a fons la manera d’ensenyar i d’aprendre, i que arribi a transformar la cultura interna, els rols, l’organització i l’espai físic de la institució d’educació superior. I naturalment, també les seves funcions d’investigació, transferència i difusió.

Afortunadament, avui dia la societat viu una veritable primavera educativa, tant a l’escola com a la universitat, vinculada a la innovació i al canvi. Efectivament, davant la profunda percepció de crisi que experimenten la majoria dels sistemes educatius de tots els països i davant del poc avenç de les innovacions i canvis en les mateixes universitats, són centenars les escoles, xarxes d’escoles, institucions, projectes i universitats en què també sovint hi ha involucrats els governs, que exploren i fan realitat metodologies innovadores i noves experiències formatives en institucions, amb freqüència, centenàries.

D’aquesta manera, apareix un renovat interès en l’educació com a motor i eina bàsica per millorar la humanitat. I ja és a l’agenda mundial tot el que té a veure amb la innovació i la transformació del procés d’ensenyament i d’aprenentatge. Avui dia, es parla més que mai de l’educació i del seu sentit. Avui dia, és més necessari que mai transformar el procés d’ensenyar i d’aprendre a les universitats.

Per la meva experiència en la fundació, creació i direcció de la Universitat Oberta de Catalunya, pel disseny i la posada en marxa durant vuit anys del projecte Horitzó 2020 dels jesuïtes de Catalunya, i per la meva responsabilitat actual com a director de l’equip de Reimagine Education Lab, he viatjat a més de vint països on he entrat en contacte amb centenars d’equips directius i de professors d’escoles i universitats que reaccionen davant la crisi de l’educació i avancen en la innovació educativa.

Pel que fa a aquest enriquidor contacte i als intercanvis d’experiències i coneixements duts a terme, he pogut constatar un conjunt de tendències internacionals que concreten la profunda transformació de l’educació que ja està tenint lloc. Aquestes tendències no són fruit només de la investigació i del debat. Són fonamentalment producte de l’intercanvi d’experiències i de l’observació de la realitat, dels somnis d’equips que no esperen normes, memòries o criteris d’agències per canviar, i que consideren que cap obstacle és prou gran per bloquejar-los el camí dirigit a trobar una manera diferent de formar.

Repassarem, d’una en una, les deu tendències internacionals emergents de la transformació educativa que he identificat i observat:

 

  • Un estudiant que s’ubica al centre del procés d’ensenyament i aprenentatge n’és el protagonista, i aprèn fent

En el sistema tradicional que tractem de transformar, el centre està ocupat pel professor, els continguts del currículum que s’aspira a transmetre i la visió tradicional de la professió a la qual dóna accés la titulació. Tot això s’ha de descentrar per aconseguir posar al centre l’alumne, el seu desenvolupament, els seus interessos. Perquè sigui ell el que, de manera activa, mitjançant la feina individual i en equip, vagi aprenent i desenvolupant-se mitjançant un plantejament significatiu basat en l’experiència. Que el mateix alumne imagini, descobreixi i desenvolupi la seva visió personal de la vida i de la professió que somia fer. Aquest camí ens ha de permetre plantejar-nos una personalització, una diversitat i una inclusió més grans, i allunyar-nos de “plans d’estudi” preestablerts i inamovibles.

 

  • Un professor que canvia de rol i que, més enllà de seguir transmetent coneixements, passa d’estar centrat en la seva matèria o contingut a estar també centrat en el desenvolupament humà i personal de l’alumne

Efectivament, un professor que deixa d’estar al centre del procés d’ensenyament i aprenentatge i centrat en la seva matèria o focus curricular de forma individual i molt solitària, i que transforma el seu rol de presentador i transmissor oral del coneixement per esdevenir un professional obert, flexible i amb visió de futur, centrat en el desenvolupament i el creixement personal i professional de l’alumne mitjançant una acció en equip i interdisciplinar amb altres professors. Així, doncs, per mitjà del disseny de projectes i d’entorns de treball, i de la dinamització d’activitats dins i fora de la universitat, però sempre a prop dels estudiants, el professor impulsa, interpel·la, guia i orienta els seus treballs individuals i en equip. Es converteix, doncs, en un referent vital i professional per als seus alumnes, als qual desafia, ajuda i orienta perquè trobin el seu propi camí futur.

 

  • Un aprenentatge basat en una comunitat educativa de professors i alumnes, en la relació personal, en la creació de vincles i en el treball cooperatiu

L’aprenentatge amb els altres i en equip és fonamental per conèixer-nos i construir-nos com a persones i com a professionals. I és vital per poder exercir qualsevol professió i desenvolupar-se. Per tant, el sistema de treball col·laboratiu ha d’ocupar una proporció significativa del temps lectiu dels alumnes mitjançant el treball per projectes i la resolució de reptes o problemes complexos, de manera que s’estableixi com a referència bàsica del procés d’ensenyament i d’aprenentatge en la comunitat educativa. En aquesta comunitat, les agrupacions d’estudiants i professors poden variar combinant grups grans, grups naturals o grups petits, però, en qualsevol cas, privilegiant l’aprenentatge entre iguals i el desenvolupament de la iniciativa i la imaginació.

 

  • Un aprenentatge interdisciplinar basat en el plantejament i la resolució de reptes que superen les matèries curriculars i estan connectats amb la vida, la professió, l’entorn i les empreses, i el context significatiu que envolta l’alumne

 El treball interdisciplinar per resoldre problemes i reptes vinculats a la vida real i al context dels estudiants que utilitza, a més, dinàmiques participatives, d’investigació i lúdiques, permet una formació més integral i un aprenentatge més actiu i dinàmic. En aquest sentit, les evidències científiques existents vinculen el treball en equip i la interdisciplinarietat amb la creativitat, la capacitat d’iniciativa, l‘aprendre a aprendre i el treballar amb els altres. Tots ells són aspectes fonamentals de la persona que volem educar, i són bàsics per al futur de l’estudiant i el seu projecte vital i professional. Només els equips integrats, flexibles i desafiants de professors d’àmbits científics i professionals molt diferents, amb alumnes entusiasmats amb la feina que fan i amb els desenvolupaments, poden assegurar un lideratge futur de la universitat i dels seus graduats.

 

  • Una formació amb una mirada i un sentit integrals, dirigida a totes les intel·ligències de l’alumne i orientada a impactar en el conjunt de la persona per ajudar-la a conèixer-se i a construir el seu projecte futur

El procés d’aprenentatge en la universitat és breu si el comparem amb la vida activa futura de l’estudiant i la seva necessitat de formar-se de manera permanent. Per tant, la seva formació s’ha d’enfocar de manera integral, amb una nova mirada al conjunt de la persona i a mitjà i llarg termini, per integrar totes les intel·ligències de l’alumne i així desenvolupar aptituds, competències, coneixements i valors pertinents amb el model de persona/professional que volem formar. En aquest sentit, l’eix fonamental de la nova mirada i el sentit integral de l’educació és la recerca del desenvolupament del projecte vital i professional de l’alumne perquè pugui disposar de les eines fonamentals per convertir-se en un ciutadà i un professional actiu en el seu entorn. Els quatre anys d’un Grau, més els que puguin venir en forma de màster i, fins i tot, de doctorat, han de ser, sobretot, un mitjà per aconseguir formar-se de manera permanent i constant al llarg de la vida. Han de ser un trampolí que fugi del resultisme i del curtterminisme i que tingui l’objectiu que l’estudiant ja no es desvinculi de l’aprenentatge permanent i, per tant, de la universitat.

 

  • Una aposta decidida per la flexibilitat de camins i itineraris formatius que ha de tenir en compte la diversitat (a la universitat!) combinant dins (altres facultats i universitats) i fora (empreses i institucions) amb implicació directa dels estudiants en projectes i experiències reals i significatives

La universitat no pot exhaurir els seus itineraris en ella mateixa i de manera poc flexible i personalitzada. Les barreres mentals i burocràtiques que hem construït en els nostres camins “dirigits i trepitjats” perquè els estudiants hi passin de manera uniforme, s’han de replantejar del tot. La flexibilitat, la interconnexió, el diàleg permanent entre experiències, contrastos i teories, buscant respostes, proposant noves solucions, és el que ha de conformar l’aprenentatge i el creixement de la persona/professional que volem educar. El dins i el fora s’han de diluir, s’han d’interconnectar en una multitud de camins, possibilitats i col·laboracions.

 

  • Una avaluació dels alumnes i del seu progrés totalment transformada i al servei de l’objectiu d’educar i desenvolupar

L’avaluació dels estudiants és un element fonamental que canvia completament la seva dinàmica i l’enfocament. Així, l’avaluació ha d’abandonar la seva dimensió “notarial”, punitiva i de control per enfocar-se de forma holística, qualitativa, formal i informal i contínua, i ha d’estar al servei del desenvolupament de la persona i de l’aprenentatge. D’aquesta manera, passa a ser diagnòstica, formativa i sumativa, i inclou autoavaluació personal, coavaluació de l’equip i heteroavaluació dels professors per tenir un feedback constant i avançar en els processos personals i metacognitius. En conseqüència, més enllà de l’enfocament i de la seva funció, ha de canviar també la forma de comunicar l’avaluació de l’alumne a fi que aquesta última expliqui i comuniqui el nou plantejament i la nova forma d’avaluar i ajudi a avançar.

 

  • Un acompanyament actiu als professors en el seu canvi de rol

Els professors han de tenir un acompanyament actiu per canviar de rol en un procés que vagi més enllà de la formació clàssica conceptual i que també asseguri l’«aprendre fent» i el compartir amb altres docents les seves preocupacions i avenços. Sense una dedicació específica i temporal perquè el professor pugui reflexionar sobre la seva acció docent i transitar individualment i col·lectivament pel camí del canvi de metodologia i de rol, és impossible du a terme i assegurar un canvi educatiu en condicions. Aquesta és, sens dubte, una inversió necessària i un camí imprescindible. El més important en aquest procés de canvi no és aprendre noves tècniques i conceptes (que també s’haurà de fer)… és fonamental ajudar a canviar els prejudicis, els marcs mentals, les mirades, les pors, les inèrcies… i això requereix temps, lideratge i acompanyament.

 

  • Una avaluació efectiva de les iniciatives innovadores i de canvi basada en l’anàlisi, l’observació i la quantificació de l’impacte sobre l’estudiant

Es fa imprescindible avaluar l’impacte sobre els alumnes i sobre el model de persona/professional que s’ha de formar de totes les innovacions educatives que es vagin decidint i implementant. Aquesta avaluació s’ha de plantejar al mateix moment del disseny del canvi que es vol dur a terme, en un avenç decidit cap a una acció docent més fonamentada en dades i en avaluacions científiques, i en la construcció d’una teoria per al canvi que posteriorment permeti contrastar-la i validar-la. En aquest sentit, progressivament es va obrint camí la distinció entre resultat i impacte en l’esdevenir de l’alumne dins l’escola. I l’impacte, que efectivament ha tingut lloc en l’alumne, d’acord amb el model de persona/professional que ens hem proposat formar, s’ha de convertir, segons el mètode científic, en el veritable motor d’avançament i contrast de la transformació de la institució superior.

 

  • Un treball obert i en xarxa entre facultats, universitats i institucions i empreses per construir, de forma cooperativa, el camí de canvi

Transformar un grau de forma aïllada, per gran que sigui, és molt difícil. Els diferents contextos (universitaris i empresarials), el treball compartit i en xarxa, l’observació de les bones pràctiques d’altres i compartir errors i encerts i fer-ho en xarxa, és la millor manera que coneixem d’aprendre col·lectivament. Així, el treball obert, experimental, amb altres ens diferents i diversos es converteix en un gran instrument per avançar en la transformació de les universitats.

 

Segueix llegint l’article: clica aquí per llegir la segona part.

Innovem per adaptar o innovem per transformar?

Aquesta és una pregunta molt important per a totes les escoles i universitats, sobretot en el moment en què, com a institució, ens qüestionem on volem estar, pel que fa al canvi educatiu, d’aquí a uns quants anys. És a dir, ¿anem acumulant petites innovacions, curs rere curs, que ens ajuden a adaptar millor el model que tenim o enfoquem una transformació a fons d’aquest model? Anem a pams.

Sovint s’afirma que innovar és transformar, però en educació, tenint en compte el marc sistèmic que normalment ens encotilla, això no sempre és cert. I no només depèn de la nostra intenció o voluntat…

Quan parlem d’innovar, normalment estem plantejant millores i retocs dins del model clàssic d’ensenyament i aprenentatge i, per tant, sense un plantejament de canvi profund. És el que s’anomena «millora contínua». Les accions d’innovació són més aviat operatives i amb pocs riscos estructurals o culturals. Sabem el terreny que trepitgem. Copiem, adaptem, rectifiquem, reinterpretem, substituïm, apedacem. Tot i que al principi algunes innovacions poden apuntar alt, precisament per no provocar un canvi més sistèmic o perquè topen amb un sostre de vidre que els impedeix anar més enllà, sovint acaben adaptant-se a les condicions estructurals existents. Com a conseqüència d’això, les innovacions que s’acaben realitzen, afecten un tant per cent marginal de la vida d’aprenentatge de l’alumnat en el centre. A més a més, sovint depenen, finalment, de la bona voluntat del mestre o professorat que ha d’aplicar-les en el seu grup aula.

A més, no requereixen de gaire esforç o energia col·lectiva, ni de grans decisions o lideratge. La formació és el seu instrument fonamental, sense garantir-ne l’aplicació un cop aquesta formació s’ha realitzat. Normalment és una formació, a més, que no interpel·la internament, sinó que mira cap enfora. Tampoc es requereix de grans plans a mig o llarg termini. Més aviat les innovacions es plantegen curs a curs, i tenen molt a veure amb la mateixa evolució del sector educatiu, en què sempre hi ha moviment d’innovació basat en tecnologies o metodologies i productes. Exemples d’això en els darrers anys han estat la incorporació de les TIC, els sistemes de qualitat o millores metodològiques, com la introducció del treball per competències.

Innovar és necessari i és important, però potser no ens porta a un lloc futur desitjat de canvi, i està molt connectat amb el FER.

Quan parlem de transformar, ens referim a canviar profundament el procés d’ensenyar i d’aprendre vigent a l’escola o a la universitat per arribar a un altre de diferent. Es tracta de redissenyar, de fer prototips, de concretar experiències avançades de canvi, d’anar més lluny. La transformació no és evolutiva o incremental. La transformació és disruptiva. Transformar té normalment més risc a curt termini, però el fet de requerir una planificació a mig i llarg termini assegura millor que arribem on volem d’aquí  a uns anys. Per transformar, cal definir una estratègia i un procés, cosa que significa posar-hi més energia, prendre decisions i identificar el talent intern i extern per fer-ho. Implica, finalment, un canvi cultural i organitzatiu, estructural, basat en una coalició pel canvi que garanteixi la realització d’actuacions que treuen de la zona de confort. I, tot plegat exigeix una forta dosi de lideratge, de convicció, d’apoderament i de comunicació…

Però, sobretot, la transformació interpel·la a la persona, mira cap endins, connecta amb la vocació per revitalitzar-la, convida a un canvi de mirada. Transformar connecta amb el SER.

En un procés de transformació, hi caben, en forma de prototips i experiències, moltes innovacions específiques que difícilment es poden concretar o consolidar amb el plantejament de les accions a curt termini, perquè normalment el sistema les limita o les impedeix. Però, en tot cas, la seva complexitat superior requereix d’una metodologia que ens ajudi a portar-la a terme i que atengui tots els elements que ha de considerar.

L’acumulació d’innovacions més o menys ordenada o caòtica no ens portarà mai a una transformació profunda. Més aviat, en fer-se de forma simultània a l’activitat que ja fem normalment (que és molta), ens pot portar a un cert estrès organitzatiu que, a mig termini, pot facilitar tornar on érem abans de començar.

La transformació ens pot donar una diferenciació molt important d’altres projectes educatius i un avantatge competitiu suplementari. D’altra banda, cal tenir en compte que tot, al nostre voltant, s’està transformant… i a una gran velocitat.

Així doncs, ara és més necessari que mai fer-se la pregunta inicial: innovem per adaptar o innovem per transformar?