Entrades

Quines són les noves estratègies per al futur de l’educació?

/0 Comments/in /by

– Xavier Aragay –

Més enllà de la tensió i el cansament que provoca la situació actual en directius, directives i docents, i més enllà de les pèrdues de les quals parlàvem en el primer article, un dels problemes més importants que tenim és la persistent boirina estratègica que provoca la crisi del coronavirus. Per això surt el dubte de quines són les noves estratègies per al futur de l’educació.

Sense adonar-nos-en, els mapes i els fulls de ruta que teníem establerts a cada institució educativa (i a nivell de sistema) abans de la crisi educativa que ha provocat la COVID-19 han desaparegut. Probablement eren limitats o no acabaven de veure la necessitat de dur a terme canvis més profunds, però hi eren. Ara, simplement, no hi ha mapes ni rutes d’avenç col·lectiu, i podria passar, si el cansament ens domina, que cada directiu, cada directiva, cada docent, a nivell individual, intenti pensar en nous camins de futur. Tot plegat, tenint en compte que, ara més que mai, cal obrir camins compartits de futur i consolidar els aprenentatges que ja hem adquirit fins ara.

Què necessitem per continuar avançant en la transformació educativa?

Els aprenentatges personals, professionals i, fins i tot, institucionals d’aquest període extraordinari, tant vitals com educatius, s’estan donant de manera dispersa i individual. No s’han consolidat dins de la comunitat educativa. A causa de la desaparició de moltes de les reunions, trobades i instàncies de reflexió i debat que teníem (encara que algunes fossin inercials) i que les trobades virtuals tot just ens serveixen per resoldre el dia a dia, ens hem quedat orfes de compartir i assentar aprenentatges, perspectives futures i noves rutes col·lectives de canvi.

I, no obstant això, estem davant de la transformació educativa més important d’aquest segle… si sabem aprofitar el moment per avançar. Ens falta perspectiva, ens falta estratègia. Aquest any 2021, sense adonar-nos-en, hem entrat a la dècada dels anys vint de segle XXI. I, aquests anys futurs seran extraordinaris, però no en el sentit de la vivència extraordinària que estem vivint amb la crisi de la COVID-19. Seran extraordinaris perquè es donaran les condicions per transformar profundament l’educació; en tots els seus nivells.

La confluència de la pospandemia de la qual ens parla Nicholas Christakis a l’article anterior, juntament amb la percepció de Michael Fullan que ens trobem en el moment adequat i tenim els impulsors per dur el canvi a terme, del qual ja vaig parlar al segon article, unit als importants aprenentatges que estem interioritzant en aquest període i a l’extraordinari salt tecnològic que ja comencem a entreveure en aquesta dècada que vam iniciar (intel·ligència artificial, big data, virtualitat…), ens permet parlar d’una gran possibilitat d’avenç i transformació educativa.

Només hi faltem nosaltres, els directius i les directives de les institucions educatives, per marcar la diferència, per fer possible (alhora) un salt cap endavant i una sortida potent de la crisi educativa que estem vivint. És ara, amics, és ara, que, com a líders, hem d’obrir camins inèdits a les nostres vides i a les nostres institucions educatives amb un relat esperançador per al futur.

No hi ha marxa enrere, necessitem noves estratègies per al futur educatiu

Tinc clar que no és fàcil (si no, tothom ja ho estaria fent), i que cal aturar-se i visualitzar (1) per reservar temps i energia per al més important: redefinir, reimaginar i reimpulsar el projecte educatiu de transformació profunda de la nostra institució per a aquesta dècada que acabem d’iniciar.

I és urgent, perquè la sortida de la crisi del coronavirus des del punt de vista educatiu no és evident. És a dir, sense un impuls clar i decidit que ens permeti refer mapes i rutes de manera col·lectiva, el més probable és que fem un pas enrere, cap al que teníem abans del coronavirus, o, en el millor dels casos, un estancament inercial amb l’excusa d’un temps de moratòria i de descans després de l’esgotament. I, mentrestant, el món continuarà avançant a un ritme cada cop més ràpid en aquesta dècada dels vint del segle XXI.

Necessitem noves estratègies per al futur de l’educació, i necessitem una metodologia (nosaltres, des de Reimagine Education Lab, oferim la metodologia #RIEDUSIS) que ens acompanyi i ens ajudi a avançar per un camí (el de la transformació integral de la nostra institució educativa) que és un procés complex i que demana temps. Però no hi ha una altra ruta…

És l’hora de l’audàcia, del lideratge, d’arremangar-nos per anticipar i assegurar el futur de l’educació que volem. Cal dissipar la boirina, recuperar una mirada connectada amb les persones, amb el món que viuran els nostres alumnes, amb nosaltres mateixos, amb els nostres anhels i somnis…

Ho enfoquem? Dediquem tot el temps de la propera reunió d’equip a comentar-ho? Comencem a planificar la transformació? Sabem quines seran les nostres estratègies per al futur educatiu? Necessites ajuda?

(1)  Aragay, Xavier. Reimaginando la educación. 21 claves para transformar la escuela. Ed. Paidós, 2017.

Aprenentatges de la pandèmia

/0 Comments/in /by

– Xavier Aragay –

Tot el que estem vivint en aquesta pandèmia, d’una manera o una altra, ha passat abans, en altres pandèmies. Per això és interessant mirar enrere i veure com va canviar el món després d’altres períodes per saber quins seran els aprenentatges d’aquesta pandèmia.

Per a això descobrirem la figura de Nicholas Christakis, un gran desconegut per a moltes persones relacionades amb el món de l’educació. Nascut el 1962, és un sociòleg i metge nord-americà conegut per la seva recerca sobre xarxes socials i sobre els determinants socioeconòmics, biosocials i evolutius del comportament, la salut i la longevitat. És professor a la Universitat de Yale, i dirigeix el Laboratori Human Nature Lab.

Si el porto al blog és per la publicació del seu últim llibre Apollo’s Arrow. The Profound and Enduring Impact of Coronavirus on the Way We Live i les reflexions que ens hi ofereix (1).

“Les plagues no són noves per a la nostra espècie, simplement són noves per a nosaltres”

Segons Christakis, el que passa és que vivim en un moment en què hi ha un esdeveniment que es dona una vegada cada cent anys. Ens falta perspectiva, i és important no perdre-la.

“Els virus no són només un fenomen biològic, són un fenomen social”

Una de les lliçons fonamentals que ens han deixat les pandèmies al llarg de la història és que es tracta d’una experiència humana essencial que passa rarament, però que demana maduresa per afrontar-la.

Hi ha alguns patrons que es repeteixen en totes, com:

  • Culpar altres del que ens passa.
  • La negació, les mentides o les supersticions i la desinformació.
  • El dolor per la pèrdua de familiars i amics.
  • La desubicació per la pèrdua del sosteniment, de l’estil de vida que teníem.
  • La disminució de les interaccions socials perquè passem més temps a casa.
  • La crisi existencial, amb una renovada recerca de el sentit de la vida i el seu significat.

Com serà el període postpandèmic?

Segons Christakis, quan aconseguim la immunitat de grup, encara que el virus encara serà amb nosaltres, tindrà menys poder. Després vindrà un període intermedi, cap a l’any 2022, en què l’impacte biològic de la pandèmia quedarà enrere, però encara haurem de lluitar amb el seu impacte econòmic, psicològic i social. I, cap a l’any 2024, entrarem de ple en el període de la pospandemia.

“Si mires el que ha passat en els últims 2.000 anys, quan les pandèmies acaben hi ha una festa. És probable que vegem alguna cosa similar al segle XXI”. De fet, normalment, quan acaben les pandèmies, sempre ve un període de gran interacció social. Els ja famosos bojos anys 20 del segle passat, amb un important desenvolupament econòmic, tecnològic, artístic i social, van venir després de la pandèmia que es va denominar grip espanyola.

I, moltes vegades, quan s’acaba la pandèmia, no es consoliden els aprenentatges de el període pandèmic, i se’n surt de manera desordenada i a batzegades… Davant d’això, són moltes, les preguntes que ens ronden pel cap: ¿Ens passarà el mateix aquest cop? Quins són els aprenentatges de la pandèmia? Què passarà en l’àmbit educatiu? Podem anticipar una sortida transformadora en la nostra institució educativa? ¿Volem ser només espectadors o liderar aquest canvi?

En el pròxim article et descobreixo quines són les noves estratègies per al futur de l’educació.

Mentrestant pots llegir o repassar els articles anteriors AQUÍ.

(1) Christakis, Nicholas A. Apollo’s Arrow. The Profound and Enduring Impact of Coronavirus on the Way We Live [‘La Fletxa d’Apol·lo: l’impacte profund i durador del coronavirus en la manera en què vivim’].

Quins són els impulsors de la transformació educativa?

/0 Comments/in /by

– Xavier Aragay –

Abans d’aprofundir en els impulsors de la transformació educativa, t’explicaré d’on ve el concepte. Fa unes setmanes vaig estar llegint un dels últims documents que han publicat aquest any (febrer de 2021) Michael Fullan i el seu equip, titulat Los impulsores correctos para el éxito de todo el sistema, en què es remarca que “el més important és que el moment és l’adequat” (1).

Tal com diu Fullan a la introducció, “aquest document té la intenció de proporcionar una solució integral al que afligeix el sistema escolar públic actual i el seu lloc en el desenvolupament social: un sistema que està fallant estrepitosament davant dels desafiaments fonamentals cada cop més complexos per a la nostra supervivència”.

La proposta m’ha semblat molt interessant i oportuna per a aquest moment, en el qual hem d’accelerar les solucions futures de l’educació. El primer que hem de tenir clar és què s’entén per un impulsor, i comprendre que la transformació educativa identifica quatre impulsors incorrectes i quatre de correctes.

Seguint amb les paraules de Fullan: “La meva concepció d’un impulsor és que és una força que atrau energia i genera moviment de manera contínua. […] Representen un model únic i integrat que genera un desenvolupament continu”.

Els impulsors incorrectes de la transformació educativa, que funcionen des de fa 40 anys, són:

  • L’obsessió acadèmica, que involucra tant el sistema d’aprenentatge com l’avaluació relacionada amb els resultats de l’aprenentatge.
  • La intel·ligència de la màquina per si sola, sense tenir en compte el factor humà. Hem sobreestimat les màquines i subdesenvolupat la intel·ligència col·lectiva.
  • L’austeritat, que ha fet que, a la majoria de les persones, els resulti pràcticament impossible escapar de les seves situacions de desavantatge inicial.
  • La fragmentació, és a dir, la desconnexió entre les parts, que afavoreix la inèrcia i aprofundeix els sistemes de prejudici i discriminació existents.

I, en contraposició, es plantegen els impulsors correctes per a l’èxit de tot el sistema:

  • Benestar i aprenentatge, vinculats i relacionats com el que prepara tots els estudiants per al món complex en què vivim. És a dir, estudiants que veuen l’escola com un lloc on se senten bé amb ells mateixos i amb la persona en la qual s’estan convertint.
  • La intel·ligència social com a part essencial de la nova ciència de l’aprenentatge, ja que aquest tipus d’intel·ligència social del grup i dels individus que l’integren no s’ha cultivat bé en l’evolució de l’aprenentatge.
  • Les inversions en igualtat, que són fonamentals per al futur de la societat. Necessitem inversions per millorar la infraestructura i els recursos del sistema educatiu i, així, millorar-ne el funcionament.
  • Sistemitat, que significa una postura de ment i acció que va més enllà del que és sistèmic, que és un terme analític. El sistema no es pot canviar sense que totes les capes de sistema tinguin consciència i responsabilitat en el canvi.

Els quatre impulsors correctes integrats representen un canvi de sistema amb molt de potencial en acció. Els quatre tenen en comú la centralitat de la persona i l’aposta per la comunitat educativa com a artífex del canvi. També és significatiu remarcar la importància de reconstruir la sistemitat davant de la fragmentació tradicional de l’educació, especialment quan la crisi de la COVID-19 que estem vivint ha destruït els mapes compartits d’avenç futur de les nostres institucions.

En canvi, no podem deixar sols els quatre impulsors de la transformació educativa incorrectes, encara que no estiguin completament equivocats, ja que ens porten en una direcció negativa. D’aquesta manera, els impulsors incorrectes, amb una bona orientació dels impulsors correctes mitjançant una acció coordinada i sostinguda, ens poden conduir a un canvi de sistema satisfactori.

El document, ja cap al final, ens planteja que el canvi de sistema no pot ser només de dalt a baix, ni només de baix a dalt, ni només de centre a fora. I conclou: “Si vols un canvi de sistema, tu has de canviar el sistema!”, i “el més important és que el moment és l’adequat”.

T’apuntes a anticipar ara un canvi de sistema?

(!) Fullan, Michael. Los impulsores correctos para el éxito de todo el sistema. Centre for strategic education. CSE Leading Education Series, 1. Copyright 2021 CSE, Victoria.

Aquest article pertany a la sèrie El futur de l’educació es ara, pots llegir el primer  AQUÍ.

El futur de l’educació és ara

/0 Comments/in /by

– Xavier Aragay –

Ens cal mirar endavant i avançar. No hem de perdre temps, el futur de l’educació és ara. En moltes de les meves xerrades i conferències explico que, més enllà de les dificultats i l’energia que ens cal emprar en el dia a dia, és important reservar espai i temps per anticipar el futur. És el que anomeno actuar amb totes dues mans per assegurar d’alguna manera el futur de l’educació que desitgem.

Estem vivint situacions extraordinàries, tant en els àmbits personal i vital, com en el professional i l’educatiu. Des de fa ja més d’un any, moltes escoles i universitats de molts països segueixen tancades, obligades a romandre en el que anomenem Ensenyament Remot d’Emergència (ERE), amb importants pèrdues educatives, d’aprenentatge i d’alumnes que encara no sabem com recuperarem. D’altres institucions educatives han pogut obrir totalment o parcialment, però amb profunds canvis operatius i de gestió per garantir la seguretat sanitària que han trastocat profundament els seus projectes educatius.

A poc a poc, onada rere onada de contagi, anem avançant en el nostre dia a dia com podem i com sabem, amb l’esperança que la vacunació de la població es generalitzi i puguem sortir d’aquest malson que ens està provocant molt de cansament i desgast.

Fa dies que, en les meves lectures i reflexions, no penso en res més que a plantejar aquesta qüestió d’anticipar la sortida de la crisi que el coronavirus ha produït en l’educació… ens cal trobar energia, espai, temps, idees i reflexions que ens impulsin a fer-ho. “És ara amics, és ara…”(1) és una vella cançó de la meva joventut que feia temps que no escoltava i que m’ha vingut al cap… I és que és veritat: el futur de l’educació és ara; és ara que ens cal treballar en pro de l’educació que somiem… És ara que ens cal anticipar el que volem que sigui la nostra escola… perquè si no és ara, quan?

És per això que aquest article, més enllà d’aquesta introducció, tindrà tres parts més:

  • Quins són els impulsors de la transformació educativa?
  • Aprenentatges de la pandèmia
  • Quines són les noves estratègies del futur de l’educació?

A la darrera sessió dels CÍRCULOS d’aquest mes de maig vàrem debatre sobre aquest tema amb els directius que hi vam participar, i això ha de servir per enriquir aquesta sèrie de quatre posts. Gràcies per la participació a Luz Silva, Francisco Varela, Lucía González, Judite Morgado, Guillermo Lemos, Fabián Antunez, Rosalía Arnó, Francisco Robaliño, Bernardo Biana, Ignacio Cassi i Adriana López i a l’equip de REIMAGINE EDUCATION LAB.

¿Estàs preparat per sumar-te al futur de l’educació? ¿T’espero la setmana vinent per entrar en matèria?

Descobreix quins són  els impulsors de la transformació educativa AQUÍ.

Cita: text escrit per Joan Soler i Amigó … i música de Jaume Arnella. Podeu escoltar-la AQUÍ.