Entrades

Entrevista a Xavier Aragay a la revista AMPANS

/0 Comments/in /by

Xavier Aragay és Consultor internacional, expert en la transformació de l’educació i en la gestió del canvi, i Director de REIMAGINE EDUCATION LAB.  Inspirador del model educatiu Horitzó 2020 i membre del Consell Assessor d’AMPANS. És economista i ha estat, durant vuit anys, director general de la Fundació Jesuïtes Educació. Es declara un apassionat del món de l’educació i està impulsant un canvi revolucionari sobre la forma d’educar a les escoles.

Aragay va ser el passat mes de febrer de visita a l’entitat, on va conèixer la metodologia de treball de l’escola d’educació especial Jeroni de Moragas, l’àmplia tasca en matèria de formació que porta a terme l’entitat des del Servei d’Inserció i el treball amb els joves que es realitza des del Centre de Noves Oportunitats.

Al març hi va tornar acompanyat dels seus col·laboradors, per dirigir una jornada  d’Innovació entre directius i tècnics d’AMPANS, sobre el futur de la formació i la inserció en una societat en plena transformació i canvi.

L’escola tradicional s’ha acabat. El model s’ha esgotat i els rols a l’aula canvien. Estem davant d’una transformació del sistema educatiu. En què consisteix?

Es tracta d’un canvi sistèmic, disruptiu. L’alumne aprèn “fent”, el mestre passa a ser un acompanyant en el procés d’aprenentatge, i les aules canvien. Alumnes i mestres generen coneixement i aprenen junts de forma grupal, dins de l’aula. És un canvi cultural i això no es fa d’avui per demà. És complex i es necessita temps, però és el gran repte en el que fa anys estem treballant.

Com són les aules d’aquesta nova escola? Quin paper hi tenen els mestres, els alumnes?

Hem tirat les parets a terra, hem transformat els espais físics i hem ajuntat dos grups aula, en un sol grup de seixanta alumnes. Disposem de 3 professors dins de l’aula, amb diferents especialitats però que ara treballen, permanentment, en equip. Això sol, pels alumnes, ja és un aprenentatge, i permet als mestres conèixer millor els alumnes perquè hi passen moltes hores i interactuen constantment.

El professor s’allibera de la càrrega de ser qui transmet els continguts i pren el paper de guia, d’acompanyant, de suport perquè els alumnes treballin els continguts mitjançant reptes i projectes. Els alumnes aprenen preguntant, investigant, reflexionant. És un aprenentatge molt més divertit i, sobretot, més efectiu.  Pels mestres aquest canvi de rol també és molt important perquè els ajuda a reconnectar amb la seva vocació original de persones que eduquen i acompanyen, més enllà de transmetre continguts.

I les noves tecnologies, quin espai ocupen?

Hi ha moments que requereixen buscar informació, estructurar-la, compartir-la, explorar, crear coneixement i, per tant, han de ser accessibles, però com a mitjà; no són un fi. Vivim immersos en la tecnologia, però no ha de manar a l’aula. Sovint, fins i tot, hi és, però no es percep.

La forma d’avaluar també és diferent.  

Fem una avaluació continuada de la seva evolució com a persones i dels seus aprenentatges. Avaluem les competències comunicatives, matemàtiques, culturals i artístiques, el coneixement i la interacció amb el món, les competències socials i ciutadanes, l’autonomia personal,  les actituds, les habilitats, els valors…

Parleu d’una nova mirada a la persona, d’un projecte vital. Aquesta és la clau?

Es tracta d’ajudar els alumnes a descobrir-se a ells mateixos. A créixer com a persones. Saber qui són, a què volen dedicar la seva vida, en què són bons, quins valors volen adoptar… Només d’aquesta manera podran ser persones felices, completes, i podran aportar valor a la societat. Els hem d’ajudar a ser persones amb sentit. No podem oblidar que estem formant ciutadans i ciutadanes.

També heu introduït un concepte nou,  el fracàs vital. A què us referiu?

A la desconnexió emocional dels alumnes amb el sistema educatiu actualment vigent. L’escola està sobresaturada: horaris, assignatures, exàmens, deures, moltes activitats… aquest model està esgotat. Abordem el fracàs escolar, però encara és més important el fracàs vital. No estem ajudant les persones a desenvolupar la seva vida actual i futura de forma que es puguin incorporar de forma plena a la societat en que els tocarà viure. Hem de tornar-los la confiança perquè participin i protagonitzin la seva vida personal i professional.

Xavier Aragay entrevistat a la revista d'AMPANS

Parleu de les 5 C però no són de “crack”, oi?

(Riu). Es tracta d’ajudar els joves, des que són nens, a conèixer-se per desenvolupar el seu projecte vital per ser: conscients, competents, compromesos, compassius i creatius.

Davant de la incertesa tan gran existent per la velocitat dels canvis, com l’escola pot preparar els alumnes i cap a on?

Imaginem que una aula és com un gran contenidor on una comunitat educativa hi fa coses. Entenem per comunitat educativa els alumnes, els mestres i professors, i les famílies, i tots interaccionen junts, buscant el coneixement. Junts el creen, el comparteixin, s’enriqueixen uns als altres i creixen. Perquè l’aprenentatge no és individual; l’aprenentatge és social. De fet, l’escola només hauria de ser un “contenidor” on les persones aprenen, es relacionen, dubten, es fan preguntes i construeixen el seu projecte vital. Al llarg dels anys, aquesta forma d’aprendre et porta a nivells de coneixement i de profunditat que et fa que vagis superant etapes. Ens hauríem d’imaginar l’escola com un contenidor que té espais físics,  i la gent hi actua fent coses que l’emocionen, el diverteixen. Els neuròlegs ens diuen que s’aprèn quan hi ha emoció, quan hi ha vincle, quan hi ha il·lusió. Les respostes les trobarem si som capaços de motivar i si treballem junts.

I les escoles d’educació especial i els seus alumnes i professionals, quin paper han de jugar en la nova escola?

Tenen un lloc molt important, en el sentit que les escoles i els professionals s’han orientat des de sempre a atendre les necessitats d’aquests alumnes, des d’una visió global de la persona, centrats en l’alumne,  proporcionant-los un aprenentatge molt vivencial a partir de fer, de tocar, d’experimentar  i, per tant, han desenvolupat una mirada i una metodologia que ara és la que han d’incorporar les escoles tradicionals que volen avançar cap al nou paradigma educatiu. Tenen, per tant, una experiència i un coneixement molt valuós per aportar en aquest procés.

En quin punt estem d’aquesta transformació?

Catalunya està vivint una verdadera primavera pedagògica. Moltes escoles estan treballant amb projectes i experiències noves i és important que la societat sigui conscient de l’esforç que s’està fent en aquest sentit. Fóra bo que la societat, des de les administracions, les empreses, les pròpies famílies… siguin conscients d’aquest esforç i hi donin suport. És important la implicació de tots per fer aquest canvi de l’educació més ràpid i efectiu. En tot cas, però, aquesta transformació no ha fet més que començar.

Això encara no passa a tot arreu?

Em sembla que no. Per un cantó l’administració assisteix a aquesta “primavera pedagògica” com a espectadora, sense dificultar-la, però encara ha de descobrir què hi pot aportar. D’altra banda, hi ha moltes famílies que l’únic que esperen de l’escola és que el seu fill tregui bones notes. En aquesta nova escola que estem impulsant, treure bones qualificacions pot ser una condició necessària però, ara ja sabem del cert, que no és suficient. Estem educant els ciutadans del demà. Les persones han de saber “construir”, han de saber connectar, saber què volen fer de la seva vida, conèixer les seves pròpies capacitats i les seves debilitats.

Les empreses i la societat civil s’han d’adonar que l’escola està a prop seu  i han de col·laborar en la transformació del sistema educatiu, implicar-s’hi,  perquè del que es tracte és de formar persones.

L’escola que plantegeu és l’escola que, de fet, voldríem tots els pares. Ara que estem en el període de preinscripcions, quin consell els donaríeu a l’hora d’escollir escola?

Estem dipositant a l’escola tota l’energia i acabem oblidant que són els pares i la pròpia família qui més influeix en l’educació dels fills. I és bo que sigui així. Considerant això, el meu consell és buscar una escola que vagi en línia amb els nostres valors. No hi ha res pitjor que escollir una escola que vagi en contra de la nostra forma de pensar, de sentir, d’actuar. Un element a tenir molt en compte per l’èxit d’una bona educació  és la col·laboració família-escola.

Diria als pares que deixin d’obsessionar-se pels resultats acadèmics. He assistit atònit i sorprès  a jornades de portes obertes de famílies que busquen escola pel seu fill de 3 anys i la primera pregunta que fan és el resultat de les notes de selectivitat del centre. És absurd perquè d’aquí a 15 anys no existirà la selectivitat o, almenys, tal i com la coneixem ara. Cal un canvi de mirada!

Expliqui aquesta frase que l’educació ha de ser un “virus”

Parlo del virus de la curiositat, del repte. Els nens entren a l’escola amb 3 anys i amb una curiositat increïble i, en canvi, surten als 18 amb la curiositat més aviat adormida. L’escola hauria d’insuflar un virus permanent per seguir incrementat les ganes de preguntar, de conèixer… Descobrir-ho tot, i voler entendre i resoldre-ho tot. El virus del que parlo és el virus de la passió per descobrir, compartir i fer-ho gaudint; és un virus que ens ha de contagiar.

Quan serà una realitat per a tothom la nova escola?

En la comunitat educativa, entre els mestres i professors, hi ha un ampli consens per una escola nova. El problema és “com ho fem”. Fer la transformació és molt complexa. S’ha d’aplicar una metodologia que requereix temps, diagnòstics ben fets, processos de participació. El canvi no és immediat. Requereix molta preparació, però si tots treballem amb el mateix objectiu, acabarem passant de la “primavera pedagògica” a un estiu esplendorós amb un nou sistema d’ensenyar i aprendre.

Perfil dels alumnes: una proposta del Ministeri d’Educació de Portugal

/0 Comments/in , /by

Fa unes quantes setmanes, en un post anterior, vaig parlar d’un programa pilot que el Ministeri d’Educació de Portugal posarà en marxa el curs vinent. El programa s’anomena Autonomia i Flexibilitat, inclou prop de 200 escoles del país i té per objectiu aconseguir que els alumnes siguin més protagonistes del seu aprenentatge, i que aquest aprenentatge sigui més significatiu i estigui basat en el treball experimental i en les competències.

En aquest marc, en aquell post em referia a la proposta d’establir un perfil nacional comú de l’alumne a la sortida dels 12 anys d’escolaritat obligatòria. Avui vull aprofundir aquest important element i la novetat que representa en el panorama educatiu internacional.

Aquest perfil considera vuit principis educatius, una visió del ciutadà del segle xxi, sis valors i dotze competències clau, té una base humanista i ha estat consensuat amb els principals actors de la comunitat educativa. Es parla de formar persones lliures, responsables, autònomes i conscients de si mateixes i del món que les envolta. Persones capaces d’enfrontar-se al canvi i a la incertesa en un món en ràpida transformació; crítiques, creatives i amb competències per al treball col·laboratiu i amb capacitat de comunicació. Així mateix, aptes per continuar el seu aprenentatge al llarg de la vida com a factor decisiu del seu desenvolupament personal i de la seva intervenció social sostenible.

Tal com planteja el document elaborat, tenir un perfil definit no és un intent uniformitzador. Al contrari, es tracta de tenir un marc comú de referència que potenciï la llibertat, la responsabilitat i la valorització de la persona en el treball dels educadors a les escoles. Davant dels altres i de la diversitat del món, del canvi i de la incertesa, és important crear unes condicions d’equilibri entre el coneixement, la comprensió, la creativitat i el sentit crític. Es tracta de formar persones autònomes i responsables i ciutadans actius. I per a això, els coneixements, encara que necessaris, no són suficients.

És important dir-ho ben alt i ben clar. Avui, a tots els països, els coneixements, estructurats en currículums oficials excessivament extensos, dominen el procés d’ensenyament i d’aprenentatge i dicten, com un dictador de la comunitat educativa, gairebé tots els minuts i els actes educatius. Basant-se en aquests coneixements es programa i es planifica, amb aquesta base es fa la classe i també s’examina i s’avalua. I encara que el currículum tingui una estructura competencial, encara que se separin les competències específiques de les transversals, i segons una distinció que prové del món anglosaxó, es distingeixi entre competències hard i competències soft, continuem parlant de currículum i de competències. No del model de persona a educar.

¿I on queda el model de persona que volem educar? La major part de vegades queda en un document de referència, dins del projecte educatiu, que no arriba a fer-se present dins de l’aula. Sovint és un brindis al sol. O, el màxim a què podem aspirar, en paraules d’algun directiu, és al fet que hi hagi una pluja fina que impregni l’escola … i ja sabem que últimament la pluja és escassa.

Per això em sembla tan important que un ministeri, mitjançant un treball de consens, i abans de posar en marxa un programa pilot, posi sobre la taula un perfil de l’alumne que volem educar amb la clara intenció de “reequilibrar” l’excessiu pes del currículum en el procés d’aprenentatge i donar més importància a l’educació de la persona.

De fet, en la meva opinió, transformar l’educació ha de significar, fonamentalment, capgirar (flipped school) el procés d’aprenentatge que, en lloc d’estar centrat en la transmissió de coneixements, s’ha de centrar en l’educació de la persona basant-se en un perfil de l’alumne consensuat amb la comunitat educativa. I basant-se en aquest perfil de l’alumne i en els recursos disponibles, s’ha de programar i planificar un conjunt d’activitats amb les quals s’han d’aconseguir uns resultats en termes personals i acadèmics a fi d’impactar de forma clara en els alumnes per aconseguir el model de persona que volem educar. I en aquest context, els continguts estructurats en un currículum (si és possible basat en competències) són un mitjà i no un fi en ells mateixos.

I per aconseguir-ho necessitarem una metodologia de disseny i planificació educativa, específica i diferent de la que tenim ara. Però aquesta qüestió l’explicaré en un altre post.

Tant de bo que altres governs segueixin l’exemple del Ministeri d’Educació de Portugal i decideixin crear, de forma consensuada i participativa, uns perfils de l’alumne que volem educar com a forma de “reequilibrar” el pes excessiu del currículum. No té cap sentit dedicar tota la nostra energia a transmetre uns coneixements que no seran claus per a l’alumne i oblidar els elements essencials que conformen la persona i que li seran imprescindibles per ser ciutadans d’aquest segle.

Autonomia i Flexibilitat, programa pilot d’innovació educativa del Ministeri d’Educación de Portugal

/0 Comments/in , /by

El 2 de maig últim vaig fer una conferència inspiradora sobre canvi educatiu davant de gairebé 600 directius d’escoles de Coïmbra (Portugal), en el marc de la presentació, per part del Ministeri d’Educació d’aquest país, del nou programa pilot d’innovació i canvi, denominat Autonomia y Flexibilitat.

El mateix Secretari d’Estat d’Educació, Joâo Costa, en un ambient expectant, va presentar els principis i elements Essentials de la proposta, que em semblen molt interessants i innovadors. També es van presentar diverses experiències innovadores avançades d’uns quants centres i al final de l’acte va tenir lloc un ampli torn de preguntes i intervencions en un entorn de consens i avanç.

Els principals problemes identificats per la comunitat educativa al llarg d’aquests dos últims anys han estat: extensió excessiva dels programes curriculars, escassa autonomia dels centres escolars públics, poca horitzontalitat i transversalitat curricular i poca diversificació de la dimensió avaluativa.

Per això, el Ministeri d’Educació, amb la participació de la comunitat educativa, s’ha plantejat, abans a posar en marxa el programa pilot, disposar dels instruments següents:

  • establir un perfil nacional comú de l’alumne després dels 12 anys d’escolaritat obligatòria. Aquest perfil considera vuit principis educatius, una visió del ciutadà del segle xxi, sis valors i dotze competències clau.
  • definir els aprenentatges bàsics dels alumnes i identificar, a partir dels documents curriculars, tots els coneixements i competències que l’alumne ha d’adquirir i desenvolupar cada any d’escolaritat.
  • proposar un model de flexibilització pedagògica per aconseguir la integració del perfil de l’alumne i els aprenentatges bàsics mitjançant la transdisciplinarietat i l’exploració de les àrees temàtiques i dels projectes.

Amb aquests instruments innovadors com a marc, neix el programa pilot d’innovació i canvi educatiu anomenat Autonomia i Flexibilitat que se centra en:

  • dotar les escoles que participen d’una autonomia efectiva per decidir fins al 25% de la càrrega horària setmanal de l’alumne per cada curs acadèmic
  • amb aquesta autònoma, posar en marxa una flexibilitat curricular real com a instrument per explorar formes pedagògiques diferents (treball per projectes de naturalesa interdisciplinari), una organització de temps i d’espais diferents i una estructuració alternativa dels docents en equips integrats

Tot això per arribar a aconseguir que els alumnes siguin més protagonistes dels seus aprenentatges, que aquest aprenentatge sigui més significatiu i que se centri en els anomenats aprenentatges bàsics i que el desenvolupament del treball experimental i les competències (amb èmfasi especial en la comunicació i participació) estigui  més present en el procés educatiu.

De les 811 agrupacions escolars de gestió del país (les agrupacions escolars són una manera interessant de relacionar les escoles entre si i de crear xarxa), 197 tenen intenció de participar el curs vinent en aquest interessant programa d’innovació i de canvi.

El món educatiu es mou, d’això, no n’hi ha dubte. I encara que els canvis hagin de venir de sota i s’hagin de fer amb la participació efectiva de la comunitat educativa, li pertoca a l’administració educativa crear les condicions i els marcs generals que facilitin, impulsin i animin aquest canvi. I aquesta iniciativa del Ministeri d’Educació de Portugal és molt bona en aquest sentit.

Una experiència d’innovació disruptiva a Pamplona

/0 Comments/in /by

Fa uns quants dies em van convidar a visitar l’escola de les Hijas de Jesús de Pamplona (jesuitinas) perquè conegués la posada en marxa de la seva experiència disruptiva de canvi educatiu i per impartir una xerrada al claustre de professors i una conferència a les famílies.

Aquest col·legi concertat de Pamplona està ubicat en un dels barris perifèrics de la ciutat, atén uns 1.200 alumnes dels 0 als 18 anys, compta amb dues unitats en infantil i primària i amb quatre unitats a secundària i ofereix una sensibilitat i una atenció especials als alumnes que tenen més necessitat.

Al seu projecte educatiu expliquen que busquen el desenvolupament de la persona com un tot, perquè siguin persones autònomes, compromeses i creatives. I afirmen que volen que els alumnes siguin els protagonistes i responsables del seu propi procés de maduració personal, amb la col·laboració i el compromís dels seus educadors, les famílies i tota la comunitat educativa.

I, certament, s’han compromès a fer-ho. De fet, ja fa anys que avancen en diversos projectes com la introducció de l’estimulació primerenca i l’impuls de les intel·ligències múltiples per anar preparant el terreny per fer el salt disruptiu. Així, el mes de setembre, van decidir posar en marxa el que ells anomenen MEDAP (Model Educatiu d’Acompanyament Personal) i l’han implantat a 5è de primària i a 1r d’ESO amb la intenció d’estendre’l, el curs vinent, a 6è de primària i a 2n d’ESO. La premsa local s’ha fet ressò de la iniciativa, molt audaç en el seu entorn.

Després d’un intens període de formació del professorat i de disseny de la nova metodologia (que inclou la realització de les unitats didàctiques dels alumnes al llarg del curs) han tirat a terra les parets de les aules d’aquests cursos i han ajuntat els alumnes en grups grans, a més d’incorporar la presència simultània i en equip de tres professors, en què tots treballen cooperativament per projectes i integren els continguts de les assignatures en dos grans àmbits: el sociolingüístic i el científic. A aquesta feina incorporen valors, competències i habilitats.

Vaig tenir l’oportunitat de ser en aquestes grans aules i de compartir el treball cooperatiu que feien, i vaig poder parlar amb els alumnes i els professors que ho vivien i protagonitzaven. I, tal com he viscut a la NEI o al MOPI del projecte HORITZÓ 2020 aquests últims tres anys, vaig tornar a sentir una intensa alegria en retrobar il·lusió i motivació per aprendre fent, intensitat de treball en equip, curiositat en la recerca d’informació i, sobretot, emoció i vincle personal. Emoció als ulls dels alumnes i dels professors per aprendre junts, per construir junts, per ser una comunitat que crea coneixement i el comparteix. I vincle. Vincle entre els alumnes i amb els professors. I basant-se en aquest vincle, una feina molt bona d’acompanyament personal i d’inclusió.

I us asseguro que quan la ment s’obre amb emoció a aprendre i a ser i cada dia s’estableix un vincle més fort en una feina en equip que integra coneixement, valors, actituds, competències i habilitats, l’educació flueix i es fa de manera total. Només cal veure-ho i viure-ho.

Moltes gràcies, doncs, a l’escola de les jesuitinas de Pamplona per haver fet aquest pas d’innovació disruptiva i haver gosat a ser far d’altres escoles que, tant de bo, es decideixin a avançar per un camí semblant. I gràcies per invitar-me a veure-ho i a compartir-ho. Segur que queda molt per aprendre i millorar, però hem sortit del port, hem començat a caminar i hem superat la por i la inèrcia. Això és el més important. 

Jornada sobre gestión del cambio educativo en el Colegio Hijas de Jesús de Pamplona

Font: Colegio Hijas de Jesús de Pamplona

Innovació educativa i inclusió social

/0 Comments/in /by

Més enllà de les dificultats organitzatives, legals i econòmiques, amb un bon lideratge directiu, un equip docent cohesionat i un profund canvi metodològic, centrats en les necessitats de l’alumne per a que aprengui i adquireixi les habilitats, competències i valors, es pot transformar l’educació.

Visc a L’Hospitalet del Llobregat des de fa anys, i es una ciutat que estimo. L’escola pública Joaquim Ruyra del barri de la Florida es una mostra de bon treball educatiu en un entorn molt complex. I es un orgull poder acompanyar-la amb un article en aquest encertat reportatge de EL PERIÓDICO del dimecres dia 23 de novembre de 2016, que posa en valor el bon treball dels professionals de l’educació, més enllà de determinismes socials.