Entrades

¿Modernitzar o transformar l’educació?

/0 Comments/in /by

️ Lluís Tarín y Xavier Aragay

Últimament hem estat ocupats analitzant i concretant les qüestions més rellevants vinculades al desenvolupament i a la posada en marxa dels models d’aprenentatge i ensenyament híbrids, o “Blended Learning”.

Hem topat des de l’experiència i el coneixement propis i aliens amb propostes i valoracions distintes, intel·ligents i pràctiques. Entre elles, les aportacions d’Albert Sangrà (1) ens han permès elevar la mirada de la nostra reflexió cap a un tema gens habitual: la continuïtat i la discontinuïtat en educació.

Són moltes les institucions educatives que sota la pressió i l’impuls de la situació per la Covid-19, es plantegen com respondre de manera estable i sostenible a l’escenari canviant de la realitat educativa. Els canvis socials, econòmics, culturals, tecnològics i polítics són concomitants amb la realitat educativa. A l’educació l’afecten de ple els nous reptes. No podem deixar de respondre innovant en la manera d’ensenyar. En la determinació del currículum, en la manera d’establir relacions amb el coneixement o acordant el perfil del diplomat o ciutadà al qual contribueix a desenvolupar.

En tractar de concretar aquests canvis, els educadors i educadores i, en general, el professorat, se solen trobar amb dificultats col·lectives que posen en relleu una qüestió important: la discontinuïtat. Francisco Imbernón (2) ens acota el concepte de discontinuïtat: “El procés de discontinuïtat es produeix quan hi ha un canvi abrupte entre una manera de ser, de fer i de comportar-se i una altra de molt diferent.”

I és que concebre el currículum com una cosa fragmentada i descontextualitzada, desconnectada dels interessos i la realitat dels nostres estudiants, ens planteja una gran quantitat d’interrogants.

També ens trasbalsen l’organització del temps escolar de forma homogènia, la disposició de les aules sense connexió entre elles, la utilització de llibres de text, encara que siguin digitals, que presenten els coneixements, en general, de manera declarativa i sense connexió amb els problemes reals o els sistemes d’avaluació que no arriben a visualitzar el que realment estan aprenent els estudiants tret que siguin memoritzacions.

Tot això, ens sumeix en un mar de dubtes pel que fa a l’eficàcia pedagògica i ens interroga sobre la conveniència de continuar amb el mateix. Amb la mateixa continuïtat que abans. Amb aquelles pràctiques educatives que tant costa de canviar i que tanta desafecció produeixen en l’alumnat. Per a molts, en especial per a l’alumnat de secundària, que considera l’escola i l’institut un lloc on retrobar-se amb amics i amigues. De cap manera ho veuen com un entorn on només s’aprèn.

La pandèmia ha fet emergir noves maneres d’enfocar i de dur a terme el treball docent, ha provocat l’ús de noves interaccions entre l’alumnat i el professorat, noves mirades dels rols educatius i formes diferents d’ajudar i acompanyar els processos d’aprendre. Ha aparegut en la nostra vida quotidiana la discontinuïtat. I hem experimentat en el nostre interior desajustos, incoherències, necessitat d’una millor capacitació i, en definitiva, grans tensions productores d’ansietat, entre continuïtat i discontinuïtat. La discontinuïtat ens enerva en silenci i ens desconcerta.

Intuïm i ens anem conscienciant del canvi que es produeix en l’educació. I ja tenim servida la dissonància cognitiva, emocional i conductual: ¿Seguirem amb la continuïtat d’abans? La desconeguda discontinuïtat ¿quins fonaments i quina intencionalitat educativa tenen?

Francisco Imbernón (2) ens segueix il·luminant: “Podem veure la nova continuïtat i la discontinuïtat educatives actuals i passades com a positives, si permeten la metamorfosi educativa entesa com a transformació i regeneració constants. No hi pot haver solucions velles per a problemes nous.”

I és que, per no caure en la ceguesa del coneixement, necessitem obrir-nos a noves idees, a noves singladures, a noves mirades. És urgent buscar el canvi de forma col·lectiva, discutida i acordada. Sense pors, posant en dubte creences i proposicions sense fonament ni intenció.

I per aconseguir aquesta metamorfosi, aquesta transformació de l’educació i les seves pràctiques docents, cal “agirafar-se”. Elevar la mirada reflexivament per analitzar i transformar.

La reflexió, afirmen Àngels Domingo i M. Victoria Gómez (3), és un procés individual i col·lectiu que ajuda a entendre i a veure en perspectiva el que fem. Permet allunyar-nos i, prenent distància, descentrar-se d’un mateix, suspendre l’acció i enfocar el que som, pensem, sentim i fem per analitzar-ho i valorar-ho.

La reflexió és el camí privilegiat per aprendre i progressar. La reflexió és la palanca òptima per millorar el que fem i, en conseqüència, millorar el que som. L’equip de Reimagine Education Lab ha proposat, en posts anteriors, una eina per facilitar-ho: l’ICDA. D’aquesta manera, en focalitzar i obtenir una perspectiva analítica de la nostra persona, el nostre grup, el nostre cercle professional, la comunitat educativa i el context social en què actuem, posseïm una de les millors eines per transformar i metamorfosar la realitat educativa.

No són temps per modernitzar. És l’hora de la transformació. És hora d’acompanyar els equips.

Fonts

1.- Sangrà, Albert. (6 de maig de 2020). ¿Cómo planificar un curso con presencialidad discontinua o intermitente? Albert Sangrà [Blog] https://www.albertsangra.com/como-planificar-curso-presencialidad-discontinua/ 

2.- Imbernón, Francisco. (8 d’octubre de 2020). Continuidad, discontinuidad y la necesaria metamorfosis educativa. El Diario de la Educación. https://eldiariodelaeducacion.com/2020/10/08/continuidad-discontinuidad-y-la-necesaria-metamorfosis-educativa/

3.- Domingo, Àngels; Gómez, M. Victoria. (2014). La práctica Reflexiva. Madrid. Narcea.

¿Per abordar la transformació educativa és imprescindible canviar la cultura institucional?

/0 Comments/in , /by

️– Lluís Tarín i Xavier Aragay –

Reimagine Education LAB ha estat ajudant i acompanyant l’equip directiu de la Universitat Catòlica de l’Uruguai (UCU) durant el mes de juliol passat (2019), en un procés de reflexió i desenvolupament orientat a la transformació i canvi de la dimensió educativa de la universitat. Hem discutit i analitzat qüestions fonamentals com per exemple, ¿Cap on anem?, ¿a fer què?, ¿per què?, ¿amb quin propòsit?… Havíem previst parlar de valors, creences, significats, regles i tradicions dels processos educatius experimentats i viscuts per la comunitat educativa de la UCU. És a dir, el que denominem la cultura institucional. És un tema conegut però, en aquest cas, l’equip directiu de la UCU es va trobar bussejant en unes aigües (les de la cultura) menys transparents del que es pugui suposar.

Però abans de continuar, ¿què és exactament la cultura institucional? «Es denomina cultura institucional el conjunt de creences, valors, estructures cognitives generals i significats que la institució educativa utilitza per afrontar el dia a dia. La cultura informa els membres de la comunitat educativa sobre com s’ha d’actuar en determinades situacions.» (Schein, 1988).

De fet, la cultura d’una institució educativa com la universitat és el factor menys visible que influeix i condiciona els processos de canvi i transformació educatius.

Determinar la cultura d’un centre educatiu presenta una gran dosi de dificultat. L’«aquí es fa així» engloba múltiples facetes explícites i implícites i diverses formes de com es relacionen les persones i com organitzen les experiències d’aprenentatge. (Fullan, 2002).

Perquè els equips directius de la UCU poguessin entreveure la cultura del seu centre educatiu i poguessin reflexionar en profunditat, Reimagine Education Lab va dissenyar un dispositiu d’anàlisi i de reflexió per comprendre com afecta la cultura institucional al professorat en la seva activitat de facilitar l’aprenentatge, i a l’alumnat en la seva activitat d’aprendre. En primer lloc, es va escollir un model d’anàlisi i identificació de la cultura institucional que pogués considerar la cultura del centre educatiu en la totalitat, el Model de Denison (2000).  Aquest model, utilitzat en els quatre continents per multitud d’organitzacions de tot tipus, i entre elles, per institucions educatives (publiques i privades), és el resultat de més de vint-i-cinc anys d’investigació del Dr. Daniel Denison, exmembre de la Universitat de Michigan Business School, i actual professor de Desenvolupament Organitzacional a IMD – International Institute of Management Development a Suïssa.

La dinàmica parteix dels quatre elements base del model Denison, ajuda a fer que l’organització educativa observi i reflexioni treballant en grup per mitjà de preguntes i qüestionaris, els elements essencials de la cultura institucional. Es tracta, en primer lloc, d’identificar la cultura real i actual que el centre educatiu viu i utilitza per abordar el dia a dia universitari.

Quan els equips directius han pogut reflexionar i valorar quins elements de la cultura són presents al seu centre educatiu i quins no, es continua avançant en el procés reflexiu i ens qüestionem si és possible abordar un procés de transformació i de canvi amb els elements de cultura reals i actuals que s’han identificat. No hi ha dubte que la resposta a aquesta pregunta clau requereix prèviament una formulació precisa de la missió i de les intencions i propòsits educatius de la institució educativa.

Finalment, s’ajuda que els equips directius segueixin progressant i es formulin la pregunta següent: ¿Com podem avançar per superar la distància entre la cultura que tenim ara i la que volem? Novament, la dinamització utilitza el treball en grup per identificar en base al model Denison aquelles actituds, valors i creences que es consideren necessàries per configurar una cultura organitzacional conforme al procés de transformació i de canvi que es vol obtenir.

Gràcies a aquest procés de reflexió, l’equip de la Universitat Catòlica de l’Uruguai va poder detectar les actituds, els valors i les creences compartides pels equips directius, les aspiracions ideals per transformar la cultura organitzativa, la percepció col·lectiva de la distància entre la realitat i les aspiracions ideals de la cultura institucional, el grau de consonància entre els diferents grups de directius i els seus posicionaments institucionals i les variacions en la percepció de la cultura de la institució.

Bibliografia

Denison, D. (2001). Organizational culture: can it be a key lever for driving organizational change?

Dins C. L. Cooper, S. Cartwright i P. Ch. Earley (Eds.), The International Handbook of Organizational Culture and Climate (p. 347-372). Chichester: John Wiley & Sons.

Denison, D. i Neale, W. (2000). Denison Organizational Culture Survey. Ann Arbor: Denison Consulting.

Fullan, M. (2002) Las fuerzas del cambio. Explorando las profundidades de la reforma educativa. Madrid: Akal.

Schein, E. (1988). La cultura empresarial y el liderazgo. Una visión dinámica. Plaza & Janes Editores. P.

La intel·ligència artificial entra amb força en l’educació: ens hem de preparar i anticipar

/0 Comments/in /by

️– Xavi Pascual i Xavier Aragay –

Des de fa temps, en aquest mateix blog, anem reflexionant sobre la necessària transformació de l’educació, en un context de canvi global en tots els àmbits de la nostra vida i incidint en idees com Innovem per adaptar o innovem per transformar, i més endavant, Estem canviant de fase… és l’hora d’enfocar la transformació profunda de l’educació.

Avui parlarem de la Intel·ligència Artificial (IA) i la seva entrada decisiva, en la dècada vinent, en el procés d’ensenyar i d’aprendre de les escoles i les universitats. Generalment, entenem per Intel·ligència Artificial un sistema informàtic amb la capacitat de dur a terme tasques comunament associades a éssers intel·ligents, com per exemple, aprendre i solucionar problemes. I, per descomptat, també parlarem del seu company inseparable, el Big Data (BD), és a dir, la sistematització i l’ús intel·ligent de la gran quantitat de dades que fem anar constantment en educació i que encara no processem, ni fem servir, ni utilitzem per prendre unes decisions millors.

És tanta la rellevància d’aquesta pròxima disrupció educativa que la Unió Europea ja fa temps que analitza i proposa mesures per a la “prevenció” i la “preparació” dels nostres estudiants i professionals per a la imminent arribada de la IA. També la UNESCO ha generat un document realment interessant sobre la IA en Educació.

Per tot això, avui volem parlar d’IA, en primer lloc, perquè ens sembla obvi que entrarà amb força en les institucions educatives (de fet, ja ha començat a fer-ho), i en segon lloc, perquè ens hem d’avançar a aquest escenari i començar a preparar-nos. És molt probable que no hàgim viscut una tecnologia tan disruptiva en l’educació des de l’arribada d’internet. Bé, doncs, anem per parts:

La IA i el BD, en síntesi, poden incidir de dues grans maneres en la institució educativa: en primer lloc, millorant i transformant directament el procés de formació de l’estudiant per mitjà de sistemes automatitzats i intel·ligents que transmeten coneixements de forma dinàmica i personalitzada i segons els avenços de l’alumne. I, en segon lloc, permetent sistematitzar, analitzar i utilitzar de manera diferent i innovadora la gran quantitat de dades que tenim de l’alumne. Principalment, la IA ha de facilitar als educadors que es puguin centrar a educar en lloc d’estar pendents de pràctiques i accions en què un ésser humà no aporta cap valor afegit superior al d’una màquina.

Però el més important ara és que les escoles i les universitats s’han de preparar i anticipar. I moure’s. Sí, és clar… però ¿cap on? ¿Com ens preparem si no tenim els mitjans ni acabem d’entendre com incidirà tot això en la nostra institució? A més, sempre ens trobem amb un element fonamental en el sistema educatiu: el currículum. ¿Com afectarà la IA i el BD en el currículum? ¿Com pot el currículum abordar un canvi tecnològic i alhora social com aquest? Per preparar-nos-hi hem de tornar a pensar d’arrel tant els continguts com els mètodes pedagògics pels quals transiten els aprenentatges a les aules.

Així, creiem que és vital avançar, o seguir avançant, cap a un nou model educatiu, diferent del tradicional, basat en metodologies actives, que posi l’educació integral de l’alumne i el seu protagonisme al centre del procés. Però no és suficient posar l’estudiant al centre del procés i canviar el “com” aprèn sense canviar i tenir clar el “què” aprèn i el “per què” ho aprèn: Canviar la manera com es presenten els continguts segueix sent un simple canvi que no incideix en les necessitats futures del nostre alumnat. Per tant, més enllà del contingut i de com invitem a l’aprenentatge competencial, hem de potenciar el que ens fa únics com a éssers humans, les habilitats que ens fan diferents de les màquines i que ens situen en un escenari de diferenciació i complementarietat davant de la seva capacitat de processament (en qualsevol àmbit) infinitament superior a la capacitat humana.

ada institució educativa ha de definir el perfil humà que vol que els seus alumnes hagin adquirit un cop acabats els estudis (el que a llatinoamèrica anomenen també “perfil del egresado”). Parlem de trets personals (també denominats life skills) com a resolució de problemes complexos, creativitat, pensament crític i analític, col·laboració i treball en equip, empatia i compromís… I, naturalment, en definir els trets que volem que desenvolupin els nostres alumnes, caldrà una identificació clara i l’avaluació posterior: això és el que a Reimagine Education Lab denominem impactes que es vol fer segons el perfil humà que s’hagi plantejat (metodologia del procés de transformació de la nostra institució, que denominem RIEDUSIS).

És a dir, que l’important és trencar motlles, sortir del model clàssic i endinsar-se, abraçant la incertesa del futur, en el mar de la innovació educativa i el canvi, identificar que la transformació que volem dur a terme és un procés que durarà uns quants anys i que afecta tots els àmbits imaginables de la nostra institució: cultural, organitzatiu, tecnològic, d’espais físics i ambient, d’horaris, de currículum… I tot això sense saber exactament a quin port ens dirigim… Ja caldrà que siguem audaços!

Així que sortim de la nostra zona coneguda i de confort i ens atrevim a fer innovacions i canvis, estarem preparant el conjunt de persones de la nostra comunitat educativa a ser flexibles i a tenir una mirada diferent cap al futur i la tecnologia. I ens estarem preparant per incorporar de manera coherent i en el moment oportú els primers avenços d’IA en educació.

I el que és més important: si ens centrem en el perfil humà de sortida del nostre alumne, estarem aprenent a establir i avaluar les innovacions (sobretot les tecnològiques) per mitjà d’un criteri clar que ens ajudi a discernir la seva incorporació més enllà de les modes o de les pressions de les empreses que es dediquen a la IA i al BD. D’aquí ve la importància de moure’ns, preparar-nos i anticipar-nos… No podem esperar més, endavant!

Bibliografia:

Russell, Stuart J.; Norvig, Peter (2009). Artificial Intelligence: A Modern Approach (3a ed.). Upper Saddle River, New Jersey: Prentice Hall. ISBN 978-0-13-604259-4.

UNESCO (2019). “Consenso de Beijing sobre la inteligencia artificial y la educación”, en International Conference on Artificial Intelligence and Education, Planning Education in the AI Era: Lead the Leap, Beijing. Disponible en línia a: https://unesdoc.unesco.org/ark:/48223/pf0000368303 [Consulta: 1 de desembre 2019].

Pedró, Francesc; Subosa, Miguel, Rivas, Axel; Valverde, Paula (2019), Artificial intelligence in education: challenges and opportunities for sustainable development. UNESCO: París. Disponible en línia a: https://unesdoc.unesco.org/ark:/48223/pf0000366994 [Consulta: 1 de desembre 2019].

Tuomi, Ilkka (2018). The Impact of Artificial Intelligence on Learning, Teaching, and Education Policies for the future. Publications Office of the European Union: Luxembourg. ISBN 978-92-79-97257-7

Transformar-nos per transformar

/0 Comments/in , /by

️- Jonquera Arnó y Xavier Aragay –

Després de quasi dos anys col·laborant a Reimagine Education Lab amb centenars d’equips directius i docents d’escoles i universitats en procés de canvi, i amb la perspectiva d’haver col·laborat del 2009 al 2016 a posar en marxa el projecte H2020 de transformació de les escoles jesuïtes de Barcelona juntament amb en Xavier Aragay, crec que hi ha un aspecte vital que sovint ens passa per alt, i per això molts projectes de transformació es queden amb innovacions de cara a la galeria sense plantejar canvis en profunditat: ¿I si, a la vegada que anem concretant la profunda transformació dels nostres centres és necessari dedicar temps a la renovació de la vocació i a la interioritat dels mestres i professors?

Ja hem assumit que per canviar l’escola és necessari canviar la nostra mirada, posar en marxa metodologies actives, motivar i activar l’aprenentatge dels alumnes, incorporar processos de canvi, plans d’acció, prototips… Tot això és important, però si ens quedem sols aquí potser no arribarem gaire lluny, i d’aquí a uns anys potser dubtarem del camí fet. És molt curiós constatar que quan arribem al punt d’haver de trobar temps per treballar amb els educadors el seu creixement personal, el seu interior i la seva vocació (després d’haver treballat quasi totes les altres qüestions tècniques), no hi ha temps per fer el més important. Som capaços d’invertir en les millors metodologies, en hores de formació tècnica i, fins i tot en espai i mobiliari (coses totes elles molt importants i necessàries però no suficients), però ¿quant temps estem disposats a invertir en allò que ens ajudarà a SER?

En el procés de la transformació, se’ns presenten cada cop més desafiaments en les nostres capacitats professionals, però també entorn del SENTIT de la nostra mirada interna al SER d’educador. Ja no podem separar la nostra persona, les nostres emocions, els nostres neguits, pors i il·lusions de la nostra pràctica educativa quotidiana. El canvi fa respecte, ens demana caminar i adoptar maneres de fer diferents, ens demana temps, transformar marcs mentals…

En aquesta travessa, ens sentim interpel·lats en el centre de la nostra vocació, del nostre sentit com a educadors. Aquest camí de transformació educativa demana un creixement professional, però, sens dubte, també un creixement interior que requereix moments d’aturada i moments per compartir. Ens demana temps, i espais-temps per fer-ho individualment i amb els companys.

La transformació profunda a la qual apuntem no dependrà del que fem i diem, sinó del que som i, sobretot, de la nostra capacitat de canviar la mirada envers els alumnes i nosaltres mateixos.

Treballar la vocació i el lideratge dels educadors requereix visió, valentia i molta determinació per part dels directius i directives que han de decidir. Requereix creure que el canvi el fem les persones des del que som, que ningú dóna el que no té, que el lideratge es sustenta en acompanyar, que una escola amb educadors enamorats i il·lusionats amb la seva vocació educadora és una escola viva, una escola que camina, que pot somiar nous camins i junts fer-los possibles. La meva experiència acompanyant institucions a endinsar-se en el mar de la interioritat i a posar en qüestió elements clau de la vocació d’educador, em demostra que quan s’hi dedica temps, el resultat és extraordinari i depassa qualsevol expectativa prèvia. Les persones es renoven, es qüestionen moltes coses, surten de la inèrcia i la quotidianitat per aplicar tots els canvis necessaris per dirigir una nova mirada als alumnes i a l’escola.

Estem cridats a sortir a mar obert! Sí, sortim sense por i amb el convenciment que la nostra força rau en la profunditat del somni col·lectiu. Aquest viatge, el de la nova escola que somiem, requereix un nou equipatge i cal preparar-se per discernir què abraço i què deixo marxar de mi mateix. Preguntar-me quin tipus d’educador vull ser, on trobo la inspiració, quin és el meu somni personal… Atura’t, regala’t espais de profunditat i de sentit personals i d’equip, i el camí de la transformació es dibuixarà sol.   Bona travessa!