La ràpida transformació que viu el nostre món en tots els àmbits i la seva projecció i visió per als cinc o deu anys vinents (per no parlar dels quinze o vint anys) provoca una important crisi en l’àmbit educatiu.

Aquesta percepció de crisi, en el sentit de canvis que amenacen la mateixa essència i estructura en un futur, amb transformacions sense precedents i molt incertes, és molt intensa en el cas dels educadors i directius dels col·legis i escoles d’arreu del món. No sempre és així en l’entorn universitari…

En els viatges de feina que he fet a institucions educatives d’Europa, Àfrica i Amèrica, sempre que és possible visito i celebro trobades amb directius d’universitats per compartir la seva visió sobre el desenvolupament de les seves institucions i la seva mirada al futur… I, progressivament, comento a tenir la mateixa sensació de preocupació i crisi que hi ha en el món de l’educació no universitària.

Fa uns quants mesos vaig acompanyar l’equip directiu de la Universitat de Mondragón en un viatge d’exploració i contacte per diverses experiències de canvi avançades d’universitats nord-americanes de la costa Oest. La visita, que va durar una setmana, a Phoenix, San Francisco i Seattle, va ser molt suggerent i em va confirmar que els directius d’algunes institucions d’educació superior ja donen per descomptat la necessitat peremptòria de sortir de la zona de confort i planificar i dur a terme canvis profunds  i estructurals al seu college o universitat per anticipar la transformació i el canvi que, inevitablement, aniran penetrant l’educació superior.

Parlem de centrar el projecte d’ensenyament i aprenentatge universitaris en la persona i en el desenvolupament de les seves capacitats i competències amb una visió integrada d’educació per a la vida i del seu caràcter, amb els coneixements necessaris en un àmbit professional ampli i obert, amb l’objectiu d’assegurar que l’experiència i la vivència dels anys universitaris de grau puguin ser intenses i excepcionals, amb un elevat grau de llibertat i flexibilitat perquè l’estudiant pugui configurar el seu itinerari dins i fora de la universitat, de replantejar a fons les metodologies i els mecanismes didàctics a l’aula, d’assegurar la interdisciplinarietat i la transdisciplinarietat i incorporar la codocència, de replantejar les estructures organitzatives, la cultura i la governança de la institució… en una paraula, es tracta de reimaginar la universitat mirant al futur i assegurant un fort impacte en els alumnes.

El 1994 ja vaig tenir l’oportunitat de viure aquesta experiència personal i professional d’innovació disruptiva i de canvi quan, com a director-gerent, vaig poder formar part de l’equip que va idear, dissenyar i posar en marxa la primera universitat completament virtual del món —la Universitat Oberta de Catalunya (UOC)— que avui dia compta amb prop de 70.000 estudiants en més de 90 països del món.

Actualment, com a director de Reimagine Education Lab, col·laboro amb l’equip directiu de la Universidad de Mondragón en un interessant i apassionant projecte de canvi denominat Mendeberri 2025. Somiem i dissenyem aquesta universitat transformada i transformadora del futur, i ho fem realitat reimaginant cada un dels graus i facultats que la conformen.

També el Tecnológico de Monterrey, del qual vaig parlar al post anterior, fa temps que s’endinsa en el camí de la transformació i del canvi amb múltiples i diverses iniciatives i innovacions, entre les quals destaco, en aquest moment, l’Observatorio de innovación educativa i el Congreso Internacional de Innovación Educativa (CIIE), el qual, en la quinta edició, se celebra del 10 al 12 de desembre a Monterrey (Mèxic) i en el qual participo com a conferenciant invitat amb una aportació sobre la necessitat de reimaginar la universitat.

L’educació superior s’ha de reimaginar. És una eina tan poderosa i important que no podem deixar-la en mans de la inèrcia o de la mera activitat per l’activitat. Tampoc podem esperar que una nova llei, norma, memòria o agència, la transformi. L’educació superior s’ha de transformar amb la participació de tota la comunitat educativa. Per decidir on volem estar d’aquí a quatre o cinc anys. I això fem…