¿Modernitzar o transformar l’educació?

🖊️ Lluís Tarín y Xavier Aragay

Últimament hem estat ocupats analitzant i concretant les qüestions més rellevants vinculades al desenvolupament i a la posada en marxa dels models d’aprenentatge i ensenyament híbrids, o “Blended Learning”.

Hem topat des de l’experiència i el coneixement propis i aliens amb propostes i valoracions distintes, intel·ligents i pràctiques. Entre elles, les aportacions d’Albert Sangrà (1) ens han permès elevar la mirada de la nostra reflexió cap a un tema gens habitual: la continuïtat i la discontinuïtat en educació.

Són moltes les institucions educatives que sota la pressió i l’impuls de la situació per la Covid-19, es plantegen com respondre de manera estable i sostenible a l’escenari canviant de la realitat educativa. Els canvis socials, econòmics, culturals, tecnològics i polítics són concomitants amb la realitat educativa. A l’educació l’afecten de ple els nous reptes. No podem deixar de respondre innovant en la manera d’ensenyar. En la determinació del currículum, en la manera d’establir relacions amb el coneixement o acordant el perfil del diplomat o ciutadà al qual contribueix a desenvolupar.

En tractar de concretar aquests canvis, els educadors i educadores i, en general, el professorat, se solen trobar amb dificultats col·lectives que posen en relleu una qüestió important: la discontinuïtat. Francisco Imbernón (2) ens acota el concepte de discontinuïtat: El procés de discontinuïtat es produeix quan hi ha un canvi abrupte entre una manera de ser, de fer i de comportar-se i una altra de molt diferent.”

I és que concebre el currículum com una cosa fragmentada i descontextualitzada, desconnectada dels interessos i la realitat dels nostres estudiants, ens planteja una gran quantitat d’interrogants.

També ens trasbalsen l’organització del temps escolar de forma homogènia, la disposició de les aules sense connexió entre elles, la utilització de llibres de text, encara que siguin digitals, que presenten els coneixements, en general, de manera declarativa i sense connexió amb els problemes reals o els sistemes d’avaluació que no arriben a visualitzar el que realment estan aprenent els estudiants tret que siguin memoritzacions.

Tot això, ens sumeix en un mar de dubtes pel que fa a l’eficàcia pedagògica i ens interroga sobre la conveniència de continuar amb el mateix. Amb la mateixa continuïtat que abans. Amb aquelles pràctiques educatives que tant costa de canviar i que tanta desafecció produeixen en l’alumnat. Per a molts, en especial per a l’alumnat de secundària, que considera l’escola i l’institut un lloc on retrobar-se amb amics i amigues. De cap manera ho veuen com un entorn on només s’aprèn.

La pandèmia ha fet emergir noves maneres d’enfocar i de dur a terme el treball docent, ha provocat l’ús de noves interaccions entre l’alumnat i el professorat, noves mirades dels rols educatius i formes diferents d’ajudar i acompanyar els processos d’aprendre. Ha aparegut en la nostra vida quotidiana la discontinuïtat. I hem experimentat en el nostre interior desajustos, incoherències, necessitat d’una millor capacitació i, en definitiva, grans tensions productores d’ansietat, entre continuïtat i discontinuïtat. La discontinuïtat ens enerva en silenci i ens desconcerta.

Intuïm i ens anem conscienciant del canvi que es produeix en l’educació. I ja tenim servida la dissonància cognitiva, emocional i conductual: ¿Seguirem amb la continuïtat d’abans? La desconeguda discontinuïtat ¿quins fonaments i quina intencionalitat educativa tenen?

Francisco Imbernón (2) ens segueix il·luminant: “Podem veure la nova continuïtat i la discontinuïtat educatives actuals i passades com a positives, si permeten la metamorfosi educativa entesa com a transformació i regeneració constants. No hi pot haver solucions velles per a problemes nous.”

I és que, per no caure en la ceguesa del coneixement, necessitem obrir-nos a noves idees, a noves singladures, a noves mirades. És urgent buscar el canvi de forma col·lectiva, discutida i acordada. Sense pors, posant en dubte creences i proposicions sense fonament ni intenció.

I per aconseguir aquesta metamorfosi, aquesta transformació de l’educació i les seves pràctiques docents, cal “agirafar-se”. Elevar la mirada reflexivament per analitzar i transformar.

La reflexió, afirmen Àngels Domingo i M. Victoria Gómez (3), és un procés individual i col·lectiu que ajuda a entendre i a veure en perspectiva el que fem. Permet allunyar-nos i, prenent distància, descentrar-se d’un mateix, suspendre l’acció i enfocar el que som, pensem, sentim i fem per analitzar-ho i valorar-ho.

La reflexió és el camí privilegiat per aprendre i progressar. La reflexió és la palanca òptima per millorar el que fem i, en conseqüència, millorar el que som. L’equip de Reimagine Education Lab ha proposat, en posts anteriors, una eina per facilitar-ho: l’ICDA. D’aquesta manera, en focalitzar i obtenir una perspectiva analítica de la nostra persona, el nostre grup, el nostre cercle professional, la comunitat educativa i el context social en què actuem, posseïm una de les millors eines per transformar i metamorfosar la realitat educativa.

No són temps per modernitzar. És l’hora de la transformació. És hora d’acompanyar els equips.

Fonts

1.- Sangrà, Albert. (6 de maig de 2020). ¿Cómo planificar un curso con presencialidad discontinua o intermitente? Albert Sangrà [Blog] https://www.albertsangra.com/como-planificar-curso-presencialidad-discontinua/ 

2.- Imbernón, Francisco. (8 d’octubre de 2020). Continuidad, discontinuidad y la necesaria metamorfosis educativa. El Diario de la Educación. https://eldiariodelaeducacion.com/2020/10/08/continuidad-discontinuidad-y-la-necesaria-metamorfosis-educativa/

3.- Domingo, Àngels; Gómez, M. Victoria. (2014). La práctica Reflexiva. Madrid. Narcea.

Share your thoughts

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.